No sabia com començar aquest article ni com titular-lo, però al final m’ha vingut al cap aquesta sensació que segurament tenim tots els independentistes. Els que ho som des que tenim ús de raó, com els que s’han sumat al projecte perquè era engrescador i volíem crear un país millor, sense els tics de l’Espanya franquista que queden a dia d’avui, sense les maneres de fer d’un estat que no té escrúpols a l’hora d’apallissar, d’imputar delictes, de perseguir, de represaliar una part del que ens volen fer creure que som el seu poble. Sí, Catalunya i els Països Catalans deuen formar part del seu poble com a mina infinita a qui robar, espoliar, maltractar. Com aquells a qui els poden menystenir la seva llengua, la seva cultura, vulnerar els seus drets.
Perquè sembla que quan convé, el català es deixa apallissar per una policia que estomaca famílies i avis, que venia al crit d’”A por ellos” en autobusos, sortien aplaudits i animats per multituds de les casernes d’arreu del regne d’Espanya.
Perquè quan convé ens oblidem que hi ha hagut un judici en el que s’han vulnerat drets a tort i a dret, que s’ha pogut veure per tothom, perquè sembla que en el fons saben que hi haurà algú sempre disposat a baixar el cap i acceptar que com a catalans ens ho mereixem.
Perquè quan convé ens oblidem de totes les agressions lingüístiques que patim, ens oblidem d’aquells atestats de la Guàrdia Civil que parlaven de Sant Esteve de les Roures, que parlaven de precursors d’explosius.
Perquè ens oblidem que les clavegueres de l’estat treballen contínuament per enfonsar Catalunya i presumeixen d’haver-nos destrossat el sistema sanitari o confessen que quan cal, la fiscalia ho afina. I no ho afirma qualsevol persona, sinó que ho feia el ministre de l’interior.
Perquè hi ha partits que obliden aquells famosos “Pascual, apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya” per després afirmar membres del mateix partit “nos hemos cepillado el Estatut” i fins i tot presumeixen de controlar aquesta fiscalia desbocada contra les llibertats i els catalans.
Perquè obliden que som tractats com un poble colonitzat a qui se li poden vulnerar tots els drets i el que faci falta.
Doncs sí, sembla que saben que facin el que faltin, sempre hi haurà algun partit, alguns polítics disposats a posar l’altra galta i tornar-se a baixar els pantalons una vegada més davant l’amo espanyol. I mentrestant, es segueix malbaratant la il·lusió de la gent i es segueix utilitzant tot un poble a la seva conveniència. Ens feien sortir al carrer mobilitzats pel Tsunami per un “Sit and talk” i no per la independència. Ens feien sortir al carrer, però quan els teníem més compromesos, ens feien tornar cap a casa. Recordeu l’aeroport, la Jonquera, Urquinaona. Alguns no han tingut vergonya per a utilitzar tot un poble per aconseguir què, que tanquin gent innocent a la presó i estar marejant la perdiu amb una amnistia que, per cert, ha tombat avui definitivament la seva tramitació la mesa del congrés.
Hem d’acceptar que som culpables d’exercir el nostre legítim dret a l’autoderetminació? Assumim que som culpables per voler el millor per al nostre país?
La resposta a la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats és molt clara: fer efectiva la independència del nostre país, per controlar el nostre sistema penitenciari i judicial i alliberar gent innocent. Mentre el regne d’Espanya tingui les claus de les presons, seguiran fent el que volen amb nosaltres.
I el que no pot ser és que el futur de Catalunya estigui en mans d’ostatges. Perquè segurament alguns el que voldran és deixar de ser presos i voldran escoltar els cants de sirena que venen de les contrades on tenen un cap d’estat que no té cap inconvenient en justificar que la policia apallissi una part del que diu és el seu poble.
I no tot és culpa de l’Estat, perquè a Catalunya els nostres no han tingut mai cap inconvenient de perseguir la seva gent o de voler mostrar que són igual o més durs amb els seus. Parlem de tots els funcionaris perseguits per la seva ideologia, com un servidor. I si convé, seran encara més severs que amb els altres. Parlem de tots aquells ciutadans de Catalunya que lluitant precisament pels seus conciutadans, pels presos, pels exiliats, s’han vist perseguits i amb acusacions dels serveis jurídics de departaments de la Generalitat com el d’Interior. Perquè això ja ho tenim els catalans de voler demostrar que si cal, ens fuetegem set vegades més. Sembla que vulguem demostrar alguna cosa a l’amo, demostrar que som bons minyons.
Prou, s’ha d’acabar tot aquest despropòsit i aquesta espiral en la que ens han fet entrar. No pot ser que el futur del nostre país estigui en mans de persones capturades. En cap guerra es deixarien les decisions en mans d’un general capturat per les tropes enemigues ja que el que voldrà és ser lliure. Si volem un futur, cal foc nou i lideratges disposats a assumir els riscos i arribar fins el final.
Te tot plegat en trec la conclusió que és molt fàcil destruir el que ha estat tan difícil de construir. I el més trist de tot és veure com no s’equivocava aquell president espanyol que deia que abans de trencar-se Espanya, es trencarien els catalans.
