“No et preguntis què pot fer el teu país per tu. Pregunta’t què pots fer tu pel teu país”
Algú es planteja la famosa frase de Kennedy?
Predomina “l’exigència”, cosa que s’espera que Espanya, Catalunya, faci per cadascú. Prevalen els “drets”. No les “obligacions”. Quins drets…?
- Qualitat de vida: treball, sanitat, educació, pensions, etc.
- Democràcia, llibertat; autèntica separació de poders
- Justícia social
- Identitat pròpia, valors, llengua
Aquests “drets” porten qualificatius: històrics, econòmics, identitaris, ideològics, democràtics, culturals, sindicals, socials, etc. Configuren un “entramat” que “programa” el subconscient col·lectiu que va identificar Jung. També, allò que en “desenvolupament organitzacional” anomenem “cultura”: “conjunt de principis, valors, que determinen la conducta”.
S’escolta: “L’Estat, el govern, els que manen… “han de, haurien”…” Més ara amb molt importants crisis. Ningú pregunta “què poden fer els governants”. Encara menys, “què pot fer cadascú pel país”. Tots exigeixen mesures per pal·liar, eliminar, el seu problema!
Què fa Espanya per cada habitant de Catalunya?
Dóna la millor resposta possible a “qualitat de vida, democràcia, llibertat, serveis socials, identitat…?
Independentistes. Consideren que estan espoliats, maltractats, colonitzats, menyspreats. The Wall Street Journal publica l’espoliació anual: 9% del PIB català. Democràcia: The Economist acaba de rebaixar la qualificació d’Espanya a “defectuosa”. Entre altres motius, per la gestió amb l’independentisme català. Catalunya era “nacionalitat” a la Constitució. Avui, sense Estatut. Actuació judicial coneguda. Què és avui…? Serveis socials: Espoli, infrafinançament, incompliments de lEstat, limiten les prestacions necessàries. Lleis clarament socials del Parlament català són anul·lades pel Constitucional espanyol. Identitat: Des de Felip IV: “cal imposar a Catalunya els usos i costums castellans”, fins avui, procés de castellanització, “colonització perifèrica” ho defineix Ohmae. S’imposa el 25% de castellà. “Colonització o nacionalisme lingüístic”, en diu un catedràtic madrileny.
“Dependentistes”. Perjudicats com a “tots” els habitants de Catalunya, ho admeten sense protestar. “Això” ho defensen els partits, dirigents polítics, grans patronals i sindicats, “dependentistes” amb els seus militants i votants. Minoria al Parlament i en vots, però és el “model” aplicat. Quan la minoria s’imposa a la majoria per via policial, legal, judicial, econòmica, cultural… té nom: dictadura. Motiu? Ignorància? Hispanodependència? Partitdependència? Identitat com a prioritat? “La ignorància d´un votant en democràcia perjudica la seguretat de tots” (Kennedy) El 70% vol referèndum d’autodeterminació. Es nega. Segueix la submissió, repressió judicial, policial, econòmica, cultural. Què fa Espanya per cada habitant de Catalunya? Tot el que podria, hauria? Què intenta Catalunya? Facilitar a “tots” un nivell de vida molt superior. Indicadors macroeconòmics, estudis com el del Credit Suisse, economistes internacionals, suggereixen que Catalunya independent se situaria entre Finlàndia i Dinamarca. La UE la considera motor econòmic d’Europa. La inclou, juntament amb València, a la “banana daurada”: zones que generen i tenen gran potencial de riquesa. Democràcia! Una República moderna, de tall europeu, amb estaments, constitució, lleis, estructures equiparables als estats considerats referents. Justícia social! Els millors serveis sanitaris, prestacions a la dependència, pensions, etc. Comptarà amb recursos per fer-ho. Identitat! Catalunya demostra ser terra d’acollida, ofereix una “cultura identitària europea, oberta” a la qual molts s’hi adhereixen fàcilment. Es pregunten els habitants de Catalunya què va suggerir Kennedy? No sembla. Els dependentistes, conformats. Els independentistes, dividits. Predomina el “partidisme, la ideologia”, sobre la visió estratègica de “país”. Hi ha exclusió entre líders, partits, votants. Més de 2.000.000 de vots enfrontant-se a la policia espanyola al referèndum, On són? On les banderes? Què es pregunten? Què fan…? Se n’han satisfet els objectius? Hi ha iniciatives al marge de partits per la seva inoperància. Una “via nova” i democràtica 100%: el Consell per la República? Només 100.000 inscrits! És coherent? El Consell és transversal, trenca amb allò que significa partidisme, encara que presenta limitacions. És aquí. És una alternativa que, segons el model Harvard, “millora allò existent”. No promou. Informe. Sembla que ningú no es pregunta què pot fer pel seu país? S’exigeixen solucions sense aportar res. Potser cal canviar la frase: “No et preguntis què pot fer el teu país per tu. Pregunta’t què pots fer tu pel teu país” per… Pregunta’t què has de fer per tu mateix, per la teva família i el teu futur…! A partir d’aquí… decideix… què és coherent…! Si cada votant no fa res, espera que ho facin… s’equivoca. Es converteix en súbdit de dèspotes il·lustrats. Ho demostra l’experiència. Hi ha solucions possibles. Totes democràtiques, pacífiques. Els habitants de Catalunya volen el millor nivell de vida, de democràcia, de serveis socials, de llibertat, de dignitat, d’identitat…, per a les seves famílies, per a ells mateixos…? …? Si de debò volen aquests “valors”, què és allò racional? Els coneguts perjudicis de la dependència o els beneficis molt possibles de la independència? Què pot fer cada habitant de Catalunya per, per a si mateix? Què és el que és coherent?
