Posem un exemple concret, tu estàs treballant en una empresa, i aquell mes no cobres.
El cap et diu que cobraràs el mes següent, arriba el mes següent i et diuen que estaven esperant un ingrés, però no ha arribat, no et preocupis “al mes següent ho cobraràs tot”, arriba el mes següent i res, sense cobrar.
Quants mesos esperaràs per cobrar abans de presentar denuncia i anar al Fons de Garantia Salarial?
Possiblement el temps vindrà determinat per la necessitat de cobrar, si tenim pressa o no, la gent que necessiti els diners imperiosament, possiblement al primer mes de no cobrar, ja estarà buscant una altra feina, no pot permetre’s tenir paciència, els bancs, préstecs, hipoteques, rebuts de l’aigua, llum, gas, impostos…no esperen, i si esperen després és amb recàrrecs.
El qui podrà esperar és qui té un racó i pot permetre’s esperar, o no es veu capacitat per denunciar l’impagament.
Per tant el nivell de confiar en algú dependrà en definitiva no només de les vegades que t’hagi decebut sinó també de la importància i rellevància en la cosa en que t’hagi decebut, i també de la teva predisposició a començar amb litigis eternitzants, si t’afecta directament a la teva economia, no tindràs tanta paciència.
Llavors, si el PSOE ens va enredar ja l’any 2003 com pot ser que els polítics catalans encara confien en el fet que d’aquí dos anys es parlarà d’un referèndum pactat?
Si ens remuntem a promeses incomplertes per part de Castella amb Catalunya, ens hauríem de remuntar molt més enrere, amb els quintos, el cinquè fill de les famílies catalanes que s’havien d’allistar a l’exercit per lluitar pel rei borbó, i també a la burgesia catalana que va prestar diners al rei borbó per finançar les seves batalles i que ell ni cap de la seva dinastia va tornar mai.
De la promesa de la segona república amb l’estatut del 1932 retallat per totes bandes, millor tampoc no parlar-ne.
Tenint tot aquest precedent de promeses incomplertes tornar a confiar que l’Estat i govern espanyol complirà alguna promesa és o de naïfs o de traïdors. Xirinacs deia que ningú té una paciència infinita i si algú la té, no girà rodo i té algun problema, o té un interès ocult.
En qualsevol dels dos casos és preocupant, molt preocupant, perquè que els partits independentistes creguin en pactes es pot entendre en l’escenari que no tenen pressa perquè viuen bé, poden esperar, o també es pot entendre si tenen interessos ocults, presentar unes màximes aspiracions sabent que diran que no i tu ja estàs disposat al fet que te les rebaixin.
Però que la gent els torni a posar al govern de Catalunya amb el mateix discurs i la mateixa manera de fer és el que em preocupa profundament, perquè després de tantes decepcions, tot i saber que espanya dirà no!! a tot, la gent els torni a donar confiança no té moltes explicacions, la gent és còmode i ja viu bé i no vol més enrenou, o és molt ingènua i preocupadament confiada.
Així som els catalans? gent confiada i que viu bé? si mirem el resultat de les eleccions, sí, això sembla, el diàleg ha estat l’opció independentista més votada, i la DUI immediata i la legitimitat de l’1-O la menys.
Tenim el que ens mereixem, volem la independència, però ja arribarà, ja ens la portaran algun dia, aquells que en saben, que tenen plans i estratègies, el problema amics és: si va passant el temps i no arriba, que pensem fer?, estem preparats per ser una societat d’un estat independent? Estem preparats per deixar de ser dependents d’un sistema, d’uns polítics, d’una injustícia, d’unes normes de joc que ens esclavitzen?, estem preparats per deixar de dependre de i començar a decidir el nostre futur i com volem que sigui el nostre país?
Ho veurem aviat.
