Ho deia a les xarxes socials un espanyol, veí de Salamanca: “visc a menys de mitja hora de Portugal i a més de dues hores de Madrid i resulta que a Espanya tenim de les taxes de mort més altes del món i al país veí de les més baixes.” Heus aquí un ciutadà amb capacitat d’anàlisi crític dient una obvietat d’evident sentit comú.
Doncs, en definitiva, aquesta persona anònima està dient el mateix que han dit força líders polítics, que tenen les coses clares: si fóssim un estat independent, a Catalunya hauríem tingut molts menys morts que els que acabarem comptabilitzant. Ara mateix som el territori amb la taxa de mortalitat més alta, darrere de la Comunitat autònoma de Madrid.
En política, dir les coses clares i sense embuts és una gran virtut que, en temps de crisi com el que estem vivint, esdevé a més d’una gran necessitat. Tots recordem el famós “Espanya ens roba”, que anava dirigit als seus dirigents i mai als seus ciutadans. Doncs era una gran veritat, però es va imposar la idea que no era políticament correcte dir-ho! Va ser un error, que els dirigents espanyols segueixen vivint en l’abundància i malgastant els més de 16.000 MEUR anuals que reben dels nostres impostos i que no tornen mai, ni en forma líquida ni en prestacions. I això de cap de les maneres és solidaritat sinó que té un altre nom.
Us imagineu l’actual crisi de la Covid_19 amb un govern del PP? L’esquerra pija-progre espanyola ho tindria fàcil: es passarien tot el dia dient fàstics i queixant-se, i això no els representaria cap problema. Les circumstàncies, però, han fet el tomb i els ha tocat a ells, a l’esquerra espanyola del PSOE i Podemos/Comuns, ser-ne els responsables de gestionar la crisi.
I s’ha fet la llum: la gestió del problema de la pandèmia no és un tema d’esquerres o dretes: és un tema de la història d’Espanya, dels seus líders i de la seva visió expansionista, com si encara fóssim a l’anomenat segle d’or i treuen generals carregats de medalles i tècnics que balbotegen amb dificultats frases inconnexes i excuses per treure’s el mort de sobre. I, com que a Europa no els foten ni punyeter cas, els governs espanyols, del color que siguin, han de forçar el tracte amb les colònies extractives que tenen a l’abast per seguir tocant calent.
Per això l’única sortida possible i amb dignitat a la crisi global de la Covid-19 és la República Catalana. Ho hem vist avui per enèsima vegada quan Pedro Sánchez ha dictaminat: “tornarem a la taula de negociació un cop superada la crisi”. O sigui, es guarden unilateralment la decisió de dir quan serà això, ara que es va veient que, en el cas espanyol, passaran mesos i mesos abans no es pugui dir que “la crisi està superada”. Quina crisi? L’estrictament sanitària? L’econòmica que vindrà després? I fins quan? Quan serà el moment que a ells els sembli arribada la perillosament batejada “nova normalitat”?
I, mentrestant els presos polítics segueixen a la presó, que per a ells no n’hi ha hagut de crisi, no els ha afectat en res, amb una fiscalia que no afluixa i que no els ha deixat confinar-se a casa seva, un lloc molt més segur que les presons. I, mentrestant, la retirada de competències va en augment, ressonen les tesis de Vox de supressió de les autonomies, de fer governs d’unitat nacional sense passar per les urnes, i els Comuns, atrapats com a nous membres de la casta que ells tant abominaven, ja no només no hi reaccionen en contra sinó que fan com si sentissin ploure.
I mentrestant, cada cop més ens oblidem més de l’1-O, un moment on ho teníem tot a punt per guanyar i ens vam aturar. Cal evitar que aquesta aturada no sigui mortal.
Com és que els partits polítics i les entitats de la societat civil no estan confinats pactant un full de ruta independentista de sortida a la crisi? Com és que s’ha instal·lat la total submissió a tot el que digui el gobierno espanyol a partir que un dia, per art de màgia, va dir que es quedava totes les competències? Què és això d’estar pendent del que diguin per veure com s’entoma i es busca alguna escletxa? Mentre no facin aquesta feina amb unió i decisió, a les xarxes socials continuarà l’absurda lluita fratricida entre independentistes i de Marbella estant, on és havent-se saltat el confinament, a un tal Aznar se li escaparà un somriure.
