Aquesta setmana, per la campanya de micromecenatge que estic fent des de fa més d’un any, i gràcies al suport de polítics i persones compromeses amb el país, he rebut un seguit d’articles denigrants en dos mitjans de comunicació. Podria quedar en una simple anècdota si Jordi Xargayo, exdirector del Diari de Girona, diari que, per cert, és hereu directe del franquista “los Sitios” (ho apunto perquè sapigueu per un van els trets de la seva línia editorial), va fer un escrit atacant la Presidenta del Parlament de Catalunya i de retruc, em titllava a mi de “friki”. Clar que aquesta gent, contra tots aquells que no opinen com ells, només tenen un recurs: la desqualificació.
Però com he dit, això podria haver quedat en una anècdota, però no és el cas.
Perquè dos dies després, dos “periodistes” feien articles d’opinió també amb atacs personals. Es tracta dels infames Ramon de España i Albert Soler i Bufí. El primer d’ells al digital espanyolista Crónica Global (tot i que a mi m’agrada més anomenar-los com a “Crònica Goebbels”, per les seves formes).
En aquest article, en el que l’element España declara tenir un profund sentiment de menyspreu cap a mi (em sobta que no parli directament d’odi), afirma tot seguit que no té cap problema amb els homosexuals i que no és homòfob. Això si, a continuació inicia un seguit d’afirmacions grotesques i tòpics sobre els homosexuals com el fet de “parar el cul” en un “mercat de potros i eugues” o bé que “vagi amb compte que no agafi la verola del mico”. Res d’homofòbia, i ara! Són comentaris d’allò més normals en una societat que diu ser oberta i tolerant cap a la diversitat afectiva.
Per cert, aquest mercat que menciona fa referència a un tipus d’orgies que el mateix diari Cronica Global va difondre estigmatitzant tota la comunitat LGBTIQ+. Pel senyor Ramon de España doncs, els homosexuals devem ser una colla de depravats viciosos i malalts que ens passem el dia practicant sexe desfermat i contagiant-nos de malalties.
En la mateixa línia, els comentaris homòfobs no falten a l’article d’opinió del personatge Albert Soler i Bufí. A Girona el coneix la gent. Una persona coneguda pels seus articles vomitius de caràcter masclista, misogin i amb alt contingut homòfob com és al cas al Diari de Girona, però al que Prensa Iberica el promociona també i premia publicant a la capçalera El Periódico.
A l’article no pot evitar comparar-me amb un personatge de ficció de qui tothom es mofa per la seva condició sexual, però també sembla que tots els homosexuals siguem unes aberracions de la naturalesa o que hàgim d’anar tots en faldilla pel carrer.
Per España i Soler, sembla que els homosexuals no som persones normals. I si hi sumem que també podem ser activistes i independentistes, els explota el cap.
Tinc la sensació que aquests dos personatges troben a faltar aquelles èpoques de la història en les que es cremava a les persones al mig de la plaça per la seva condició sexual, o en el cas de les dones empoderades, acusades de bruixeria.
Els seus articles reiterats amb unes formes grolleres, insultants, només tenen un objectiu clarament que és degradar la persona de la qual parlen. Deshumanitzar-la.
Sembla que els principis de Goebbels deuen ser un dels seus pilars fonamentals, perquè tenen ben apresa la lliçó per guanyar una batalla i crear un corrent d’opinió per justificar més endavant el que qualsevol democràcia sap que és injustificable.
Les seves formes només fan que incitar a un seguit de la població a emprendre accions contra una persona, per la seva orientació sexual, per la seva ideologia. A l’Alemanya dels anys 30 i 40 del segle passat, la deshumanització va acabar amb conseqüències esfereïdores. Tinc la sensació que aquests dos personatges amb els seus escrits, es podrien haver sentit perfectament còmodes en aquella època, car podrien haver esdevengut uns autèntics altaveus per les idees més totalitàries.
Ves que amb la seva actitud i els seus articles no tinguin com a base de lectura i un dels seus llibres de lectura obligatòria obres com el “Mein Kampf”. De personatges carrinclons com ells tot és possible, tenint en compte que treballen a les ordres d’un règim en què el cap d’Estat és hereu directe de la persona designada a dit per part d’un dictador sanguinari, on el partit principal de la dreta va ser fundat pels mateixos franquistes i on l’extrema dreta no s’amaga de ser homòfoba, masclista, misògina i catalanòfoba, entre tantes altres males virtuts.
Això sí, España no se n’està d’acusar-me de fanàtic i racista. Deu ser per allò que ell encara continua considerant els espanyols com una “raça superior” i que els catalans, bascos o gallecs només soms aquí per ser els seus esclaus. Deu ser dels que encara cada 12 d’octubre celebra el “Día de la Raza”.
Finalment, assegura de mi que soc un personatge amb poca rellevància, però trobo curiós que en menys de tres dies, hagin dedicat un sol minut del seu temps en dedicar-me extensos articles. Ves que no tinguin algun trauma o alguna cosa que encara no ens han explicat, perquè al capdavall, tanta homofòbia, masclisme i misogínia només poden ser indicadors de carències.
Reflexionant sobre el títol de l’article, crec que ha estat una errada. Potser m’he equivocat a l’hora d’anomenar-los gossos petaners. Al capdavall, comparar aquests elements amb qualsevol animal, és un insult per l’animal en qüestió.
Possiblement, la paraula que millor els definiria és escòria, que com defineix el Diccionari de l’enciclopèdia catalana, és la part més vil de la societat.
