Puigdemont: símbol o líder

Carles Puigdemont tendra una nova oportunitat per ser restituït com a president de la Generalitat abans del previst, gràcies a la precipitada convocatòria d’eleccions per al 12-M. Seran ja les terceres eleccions al Parlament des que Rajoy, amb el suport de Pedro Sánchez, ens va anul·lar la democràcia i l’autonomia il·legítimament. Però per la singular situació política creada pels pactes de Junts amb el PSOE, avui la restitució sembla més factible que en les dues anteriors.

Des de la dissolució del Parlament i el cessament del govern, que varen portar el 130è president a l’exili, Puigdemont ha exercit un lideratge molt singular al seu partit, al moviment independentista i a la societat catalana. La rendició de la classe política catalana en el seu conjunt l’ha deixat com a símbol d’una resistència que s’ha fet més gran amb el seu pas per les presons de Schleswig-Holstein i Sardenya.

Pel fet de ser el cap més visible d’aquesta Catalunya que no va acatar mai el cop d’Estat del 155, i per les humiliacions que ha patit el Suprem espanyol totes les vegades que l’ha intentat extradir, Puigdemont també és i ha estat el principal objectiu de l’Estat. I recentment, pel fet d’haver donat el govern espanyol a qui havia perdut les últimes eleccions, ha despertat les ires de les dretes espanyoles i el seu braç judicial. Això ha permès, paradoxalment, que el pacte amb el PSOE no hagi afeblit significativament aquesta percepció del president a l’exili.

Val a dir que per a molta gent aquest simbolisme, aquesta representació que exerceix d’una determinada manera d’entendre el moviment independentisme, és suficient per donar-li suport. No són pocs els que consideren que mereix el nostre vot pel simple fet que és el president cessat pel 155 i ara, gràcies a l’amnistia, té l’oportunitat de tornar i ser investit president amb totes les de la llei. Per a bona part d’aquest sector, les propostes o estratègies de futur que pugui plantejar Puigdemont no són decisives.

Però Puigdemont lidera i pren decisions a Junts per Catalunya i també al Consell de la República, organisme del qual acaba de ser reelegit com a president. No és només un símbol. De fet, no només ha tornat a la primera línia de la política catalana sinó que ara també ha assumit un rol central a la política espanyola que no havia tengut mai. Fins i tot, és ell qui porta personalment les negociacions de Junts amb el PSOE de manera quasi unipersonal.

Aquesta conjuntura política inèdita ha donat al símbol de l’1O una centralitat que ha tengut en molt pocs moments des que se’n va anar a l’exili. Potser mai, ja que al principi l’havia de compartir amb els presos. I, lògicament, quan hom exerceix el poder i pren decisions sobre el futur col·lectiu, és i ha de ser objecte d’escrutini. No obstant, crec que no descobriré res si dic que la crítica encara no és lliure ni fàcil justament pel que representa Puigdemont.

A Catalunya també són molts els independentistes que ja no confien en els polítics que no varen ser capaços d’acabar la feina el 2017. De fet, les crítiques cap als protagonistes de l’1O, inclòs Puigdemont, han pujat de volum a mesura que ha anat baixant el soroll de la repressió. Va passar especialment amb els presos quan varen ser indultats, però també està passant amb els exiliats des que han assumit un paper central en la negociació de l’amnistia.

Exercir el lideratge comporta riscos i desgast quasi sempre, i Puigdemont no és una excepció. En el seu cas, pesa molt la política erràtica que ha fet Junts per Catalunya en els darrers anys de la mà d’ERC o el PSC-PSOE. Se sol discutir si aquestes decisions errònies del seu partit han estat preses amb el seu vistiplau o sense, però la realitat és que en ambdós casos posen en dubte l’efectivitat del seu lideratge de portes endins.

Puigdemont és a la vegada símbol i líder. El problema és que a dia d’avui és molt més poderós com a símbol de la causa independentista que com a dirigent o líder del seu partit polític o d’un Consell de la República en franca decadència. Però la dificultat rau sobretot en reconciliar les dues facetes. Aquells que li reconeixen la posició simbòlica menystenen els seus errors i les mancances organitzatives que l’afebleixen. Aquells que li qüestionen l’estratègia, l’habilitat per liderar o les hipoteques del seu partit menystenen la força de la seua figura.

A mesura que s’acosta la data del seu retorn, sembla que aquesta dualitat comenci a tenir data de caducitat. Segurament ell mateix n’és conscient quan decideix assumir personalment els canvis estratègics del seu espai polític. Es miri com es miri, Puigdemont ha invertit tot el seu capital polític en gestionar políticament la fi de l’exili. El dubte és si serà possible mantenir aquest capital simbòlic en cas que retorni al dia a dia de la política autonòmica.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.