Prou. S’ha acabat. Ja no es pot seguir amb aquesta actitud de voler aparentar una cosa i fer-ne una altra. S’ha de posar fi al descrèdit al que s’ha fet entrar a tot el moviment independentista per les baralles dels partits polítics i els seus interessos.
Per si no ha quedat clar, el poble us esta deixant clar que això no va de cadires, ni sous, ni avantatges, ni privilegis. El poble no dóna la seva confiança a uns partits perquè mantinguin un “status quo” indefinit i se segueixi venent fum. La gent va votar amb l’encàrrec de fer efectiu el mandat que va sorgir de les urnes el Primer d’Octubre del 2017. I ho ha fet en dues ocasions. El desembre del mateix any i el febrer de 2021.
No va donar la confiança a uns partits perquè acceptin la repressió de l’Estat contra els seus ciutadans, perquè acceptin després de múltiples gesticulacions com se’ns imposa un 25% en castellà a les nostres escoles, perquè votin pressupostos als que incrementen les partides a la casa reial espanyola o a l’exèrcit, perquè votin lleis de l’audiovisual que tan sols es comprometen a aplicar un 6% en llengües oficials diferents al castellà (i sempre i quan l’empresa tingui la seu dins l’estat espanyol).
No se n’adona ningú d’aquesta classe política que s’està trinxant tot? De debò els assessors i estrategues no poden fer veure als respectius partits que s’estan carregant la credibilitat i la confiança de la gent i que molts ja no tenen ganes de sortir al carrer a mobilitzar-se? La gent està molt cansada de sortir al carrer a mobilitzar-se perquè no canviï absolutament res. El Tsunami democràtic va ser un gran error que es va acabar de carregar el moviment independentista. Qui hi havia al darrera? Qui va ser el que va aprofitar-se de la mobilització per una miserable taula? De veritat “companys”, no es tractava d’això. Ara, podeu sortir a demanar a la gent que surti al carrer i apreti, perquè es trobin l’endemà encausats i amb problemes judicials per haver fet allò que es demanava fer, però que qui ha tingut responsabilitats, no les hagi complert. La gent està molt cansada que se la utilitzi. I qui és independentista, no deixarà de ser-ho. Però la imatge que s’està donant és que es pretén construir una “Espanya en petit”, i aquest no és l’objectiu ni l’esperança de molts.
Hem tingut un altre exemple aquesta darrera setmana amb el cas de l’escò del diputat Pau Juvillà. No es pot escenificar quelcom i després fer tot el contrari. No es pot utilitzar això simplement per carregar-se rivals polítics. Ei, i estem parlant de rivals polítics dins el propi moviment! Perquè encara molts no han entès que s’ha de superar la lògica i l’estratègia de partit i s’ha de fer quelcom en comú. El primer d’octubre de 2017 ningú mirava de quin partit polític o quina afinitat tenia la persona que estava al seu costat. Tothom era allà, defensant les urnes, defensant el dret legítim d’autodeterminació del poble de Catalunya. Es van aprovar lleis de transitorietat jurídica que mai es van aplicar. Es va utilitzar novament a la gent. I cal que tinguin molt present una cosa: no se si hi ha polítics o partits que llavors creien que això era un bluf. Però per la societat ja us garanteixo jo que no n’era cap de bluf. La societat anava molt de debò. I ho va demostrar a Urquinaona, a l’Aeroport del Prat, a la Jonquera. I això, repeteixo, ha portat a més repressió, a més repressaliats, a més encausats. I molts cops per part dels nostres.
No es pot viure de cara a la galeria dient que faràs una cosa i després en fas justament tot el contrari, perquè això crema la gent. Ara mateix molta de la gent no sortirà al carrer a mobilitzar-se perquè no creuen que des de la política es farà alguna cosa. I és que és molt diferent haver de lluitar contra l’estat espanyol (o el francès, en cas dels nord-catalans) amb unitat i estratègia, que deixar el poble sol havent de lluitar ja no només contra aquests, sinó també contra els que haurien d’estar liderant aquest moviment.
Ha retrocedit l’ús social del català. S’han acatat sentències injustes i polítiques amb l’esperança que un dia Europa ens doni la raó. Molt bé, donarà la raó. I què? Llavors què? Ens sentirem més bé perquè ens han donat la raó i estarem carregats de dignitat i recordant tot el dia “ho veieu, ja us ho dèiem”? O de veritat servirà d’alguna cosa tot plegat?
Segurament a la política i als partits hi haurà gent honrada que es creu el que diu, però mentre hi hagi aquestes batusses polítiques per competir amb els que diuen tenir el mateix objectiu enlloc de sumar esforços, també quedaran esquitxats. I arribarà un punt en el que, per molt honrada que sigui una persona, es veurà esquitxada per tota aquesta situació i per molta voluntat que hi posi, per molt bones que fossin les intencions, quedarà emmarcat en el mateix sac que els altres.
No pot ser que existeixi una part de la classe política que sigui perenne. Que estigui on està més aviat per mantenir una quota de poder, una cadira, un sou, o ves a saber què simplement perquè ha estat el seu modus vivendi dels darrers 20 anys, i més en alguns casos. Mentre la cosa sigui així, i no es deixi pas a nous lideratges o nous projectes i hi hagi “els de sempre” a dalt remenant les cireres, cada vegada hi haurà més desafecció política.
Tinc la percepció que això només es pot salvar des de baix, des de la societat civil, liderant-ho el poble. El poble ha de passar per sobre de tothom qui no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. I si cal, poder somniar que la gent és capaç d’organitzar-se per tal d’arrabassar el poder a tothom que ens hagi portat a aquest cul de sac.
Acabaré com he començat l’article. PROU!
