Fa anys dèiem que els dos tripartits deixarien molts cadàvers polítics i que tindrien un efecte poderós a l’univers polític català –i espanyol pel que hem vist- després de vint-i-tres anys i mig de pax convergent i socialista a Catalunya. I així fou i els seus efectes, de vegades, semblen més duradors del que es preveien i el canvi, i això és l’important, no només fou de cares o persones, també ho fou de prioritats.
Ara començant el nou any ben poca cosa queda d’aquell Oasi Català, més enllà d’alguns intents, generalment molt barroers i escadussers per fer ressuscitar un moment polític que ja és història, amb bones coses i d’altres de no tan bones, hem de convenir. Així mateix, el mapa polític català pot començar a fer un gir després d’aquestes eleccions municipals previstes per finals de maig i amb l’emergència d’un gruix significatiu de candidatures de procedència de la gent més que no pas dels partits tradicionals clarament rovellats i necessitats de noves cares i maneres de fer. Aquesta tendència bottom-up/grass-roots que diria la ciència política anglosaxona, no és nova a casa nostra i ja va desenvolupar un paper molt significatiu en tot aquell moviment a favor de les consultes que començant a Arenys de Munt un setembre del 2009, va acabar empeltant-se arreu del país. En aquell moment la ciutadania va prendre per moments la davantera a una classe política astorada davant de l’incipient moviment popular. Els partits, eren altres temps, saberen reaccionar i reconduïren la situació i el control social i polític. Com sigui, d’aquell refredat els virus polítics –fa dies algú de poques llums i menys escrúpols amb mal criteri parlava de càncers- lluny de desaparèixer han seguit fent el seu camí provocant, almenys fins temps ben recents, una sort de competició entre el sobiranisme –abans nacionalisme català- per veure qui ho era més i més coherent.
En efecte situar la independència al bell mig del debat polític ha tingut conseqüències dràstiques per als partits polítics: en alguns casos implicant la seva desaparició; en d’altres la modificació de prioritats i programàtica i per últim amb l’aparició o reforçament de noves forces polítiques favorables o virulentament contràries a la causa independentista. El país, com recordava Galileu per un altre ordre de coses, continua movent-se i aquest any ben farcit fins l’empatx d’eleccions, judicis i sentències podria posar fi al procés fent reeixir la seva culminació, és a dir la independència o, per contra, la victòria, momentània o no, de l’unionisme. Des dels municipis hem de tenir molt clar que calen altres formes de governar el territori i cal fer-ho des de la proximitat a la ciutadania amb transparència i eficàcia; però també no hem d’oblidar que el conjunt de municipis catalans no són un conjunt d’illes. En aquestes eleccions municipals haurem de parlar dels nostres pobles del que cal millorar, dels reptes per afrontar i tantes altres coses per millorar la qualitat de vida dels nostres ciutadans; ara bé, que a ningú se li escapi que també caldrà fer un pas endavant favorable al país, car aquí ens hi juguem el nostre futur democràtic i nacional. Qui no estigui disposat a fer-ho que avisi, i que el poble decideixi sense enganys o mitges veritats, perquè aquells que han participat de les primàries tenen clar que ens hi juguem molt més que en unes meres eleccions municipals amb consells comarcals i diputacions de per mig. Aquí també es tracta del futur del país i amb això no val a jugar ni enganyar com tantes vegades alguns han fet i, tal vegada, volen seguir fent. No oblidem que Catalunya es construeix des dels ajuntament per fer la independència.
