El 10 d’abril de 2011 més de 257.000 ciutadans de Barcelona van participar de la consulta popular sobre la independència. La participació al referèndum de l’1 d’octubre a Barcelona va ser (vots segrestats a banda) de més 446.000 persones. En la consulta del 9N a Barcelona van participar més de 500.000 persones. De manera que, sense els milers de policies disposats a reprimir a cop de porra les votacions, es podria dir que de l’ordre de 250.000 persones en només 6 anys s’han sumat a Barcelona a l’exercici de l’autodeterminació des de la consulta del 10A. Aquell va ser un moviment popular que es va iniciar amb una roda de premsa davant de la Sagrada Família aglutinant les primeres entitats que donaven suport i que em va tocar coordinar fins que es va posar la maquinària en marxa. Mesos més tard es va incorporar també a aquest tsunami participatiu l’Alfred Bosch que va acabar sent de facto el portaveu de la consulta batejada com a Barcelona Decideix. En aquella època, governava el PSC a l’ajuntament de Barcelona. A diferència del que va succeir a altres municipis on es van realitzar consultes populars, el consistori socialista va fer tot el possible per no fer la feina fàcil als organitzadors del 10A. Era un PSC governat, entre altres, pel mateix Ernest Maragall.
Certament ha plogut molt des d’aleshores i res no ha tornat a ser igual, ni la gent, ni els partits polítics. El PSC no és ara el mateix, no existeix CiU, ni Iniciativa que ha quedat subsumida en un mar de sigles podemita, Ciutadans s’ha menjat el PP, ha aparegut la CUP i ERC ha guanyat la centralitat. I és que els votants tampoc no són els mateixos. Ni Barcelona.
Aquesta mutació del panorama barceloní explica molts dels moviments dels partits cara a les eleccions municipals del 2019. El cas d’ERC mereix un comentari a banda. Des del meu punt de vista, Bosch representa la continuïtat del moviment de les consultes populars, de l’independentisme i dels valors republicans. La seva acció política cal entendre-la més en la lògica sobiranista que en l’eix esquerres-dretes. L’Ernest Maragall, en canvi, respon millor a la dinàmica esquerres-dretes. Ell mateix s’autodefineix al seu perfil com a socialista, no pas com a independentista. El seus antecedents polítics els trobem a la Barcelona olímpica i al govern tripartit. Per aquest motiu, les relacions de Bosch amb la Colau i amb el PSC necessàriament han de ser més complicades que les que pugui tenir Maragall.
D’una banda, recordem que Bosch va ser triat en unes primàries al més de març amb un 87% de suports. Francament, no s’entén que sis mesos després es desdigui del seu compromís polític. La seva trajectòria a l’ajuntament, el suport de la militància i les bones expectatives electorals fan de difícil comprensió la decisió, tot i que la respecto. És inevitable dubtar d’una decisió política presa en un despatx com si s’hagués pactat un intercanvi de cromos («tu a exteriors, jo a l’ajuntament) per propiciar un nou tripartit d’esquerres a Barcelona. La justificació de l’existència d’unes enquestes que ningú no ha vist no semblen un motiu prou sòlid. Sobretot, perquè només han passat 6 mesos de la seva elecció i perquè encara en queden 8 mesos més per les eleccions. Les enquestes, com tots sabem, no sempre l’encerten. Arribats al cas, estàvem a temps de canviar les coses que facin falta per redirigir un rumb que tampoc anava malament. Per tant, la motivació de la renúncia ha de ser altra.
D’altra banda, sorprèn que el candidat cessant, l’Alfred Bosch, nomenés substitut l’Ernest Maragall quan aquesta decisió correspon a la militància. Sorprèn també que el candidat postulat, i sobre el qual el Bosch ha fet el sacrifici, no estigués ni tant sols present en l’assemblea on es va anunciar el canvi. Altres prioritats tindria. Però, a més, hores d’ara l’Ernest Maragall tampoc no ha deixat clar que es presenti a les primàries. Insòlit.
Sigui com sigui, s’hauran de celebrar unes noves primàries en les que la militància es pugui tornar a expressar en plena llibertat i en les que, per salut democràtica del partit, de la ciutat i del país, espero que s’hi presenti algun candidat més disposat a mirar cap al futur que no pas al passat, que sigui capaç d’escoltar els ciutadans, tal com vam fer en les consultes populars, que el seu referent sigui la República i no la ciutat olímpica i autonòmica. I estaria bé que no es tanqui la porta a participar en unes primàries obertes, com les plantejades per l’ANC i que haurien de permetre, igual que les consultes populars, implicar i apoderar els ciutadans. A la militància ha de correspondre la última paraula.
