Després de setmanes d’estira-i-arronsa finalment ja hi ha un acord per a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Malgrat haver sentit tota mena de mals auguris per la suposada debilitat d’un govern en solitari, l’executiu de Pere Aragonès obté un important marge de maniobra amb la validació dels nous comptes.
La jugada de Junts de sortir del govern independentista, ara per ara, no sembla poder rebre el qualificatiu de “mestra”. En la negociació dels números s’ha vist clar o, més ben dit, no se’ls ha vist gens: tot i que el patró de la comptabilitat va ser dissenyat pel conseller Giró, la seva política d’oposició frontal, així com la decisió inexplicable de rebutjar el que el seu conseller va idear, els ha condemnat a la irrellevància comunicativa pròpia de la tercera força del parlament.
En política, igual o més que els fets en si mateixos, malauradament també prenen molta importància les explicacions interessades que se’n fan. No fa gaire es va escapar un vídeo d’Instagram de Jaume Collboni felicitant-se del fet que els mitjans de comunicació “ens han comprat el relat”. Doncs ja seria això. Hem vist un esforç sobrehumà per minimitzar l’èxit del govern i maximitzar els suposats “gripaus” que s’ha hagut d’empassar.
Els interessos per fer quedar el PSC com el gran vencedor de la negociació i ERC com el pito del sereno són diversos. Als propis dels socialistes, que són la nova marca electoral preferida de l’establishment immobilista, s’hi sumen els de Junts i el seu espai històric, encaminats en presentar els republicans com uns venuts, que no saben practicar el bell art del peix al cove en el qual ells excel·lien. La caricatura mostra una ERC agenollada, regalant la seva força a Madrid i pagant caríssima l’aprovació dels pressupostos a Barcelona.
La realitat, però, és que mentre l’executiu espanyol ha hagut d’indultar els presos polítics catalans i reformar el codi penal entre els brams de tot l’espanyolisme, la lletra petita de l’acord a Catalunya deixa entreveure que l’aeroport no s’ampliarà pas, que el tema del Hard Rock seguirà el mateix curs que estava seguint fins ara i que del Quart Cinturó, en tot cas, se n’haurà de parlar. Tota la resta, per més que piuli José Zaragoza, és pura propaganda.
