Han passat sis setmanes des de les eleccions del 14-F i queden 48 hores pel primer debat d’investidura, però seguim sense pacte independentista per formar govern. ERC, guanyador del bloc independentista, té el dret però també la responsabilitat de liderar les negociacions. Des de la nit electoral, ERC ha basat la seva estratègia a lligar primer a les CUP, responent a una doble lògica: els darrers anys han sigut un problema en l’últim minut per formar governs i, un pacte inicial amb ells afegeix pressió perquè Junts accepti les condicions sense tenir massa veu ni vot. I això per què? Doncs perquè amb aquesta estratègia, Junts queda atrapada per un doble relat: si es nega a votar a favor o abstenció a la presidència de Pere Aragonès, serà acusada de la repetició electoral, i si hi vota en contra, ho farà al costat de PP, Ciudadanos i Vox, fet que alimentarà el relat victimista d’ERC per encarar la segona volta electoral. Fins hi tot podem afegir un altre escenari: que Junts s’abstingui per facilitar la investidura d’Aragonès fent un acte de “responsabilitat” (així no la poden acusar ni de ser la causant de la repetició electoral ni de votar amb Vox contra un candidat independentista) però descartant entrar a govern i passant a l’oposició perquè el full de ruta que se li proposa és incompatible amb el de Junts.
Al final, l’estratègia dels republicans no ha sigut la de negociar amb Junts com iguals (els separa un sol diputat) sinó doblegar-los a la seva voluntat, com si haguessin tret vint diputats més. És una gran estratègia de partit i una nefasta estratègia de país, perquè Junts no té 9 diputats sinó 32, i si vols una legislatura diferent a la viscuda, si realment vols avançar en l’embat democràtic contra l’Estat espanyol per assolir la independència, necessites teixir complicitats i confiances sobre un full de ruta compartit. Si no, encara que obtinguis la presidència per la força del relat, la legislatura serà un autèntic fracàs: ERC haurà de formar govern o en solitari o amb les CUP, haurà de batallar cada tema al Parlament de Catalunya per poder ser aprovat i, en l’embat contra l’Estat, estarà en absoluta minoria, perquè Junts no l’acompanyarà i les CUP, segurament, tampoc. Si no es veuen governs amb una minoria tant bèstia (33 de 135) és perquè tothom sap que és inviable a mig termini. Aquí algú es podria preguntar: “No seria més lògic que ERC teixís una aliança amb Junts?”. Doncs sí, seria la lògica, però quan t’has adonat que no tens opció de guanyar la batalla contra el teu adversari a Madrid però sí la batalla contra el teu enemic a Barcelona, la temptació de no aprofitar el moment és massa gran. I és aquí on som. La celebració d’ERC la nit del 14-F va ser continguda, perquè són molt conscients que allà on haurien d’haver arrasat han acabat pràcticament empatats amb una gent que no està organitzada piramidalment, on hi ha una autèntica polifonia de veus i pensaments; un partit sense drets electorals, sense tertulians col·locats als mitjans, sense cap mitjà de comunicació al seu costat, amb un trencament profund amb el PdeCat, amb un president inhabilitat i un llarg etc. En resum, tenint ERC tot a favor i Junts tot en contra, el resultat final són 40.000 vots de diferencia, és a dir, que com Junts s’organitzi mínimament bé els propers mesos i consolidi el seu projecte polític, en les properes eleccions –siguin quan siguin- els pot passar la mà per la cara. I això a ERC ho saben. Per això la victòria es va celebrar amb la boca petita. Per això l’estratègia actual no és donar-los oxigen sinó rematar-los perquè aquest escenari no es pugui fer realitat. Consolidar les molles és més vital que preparar-se per combatre pel pa sencer.
Però tornem als possibles escenaris de la investidura, perquè el cert és que l’acord signat ahir entre ERC i les CUP, al 100%, el podria signar els Comuns, per tant, no és descartable que al final aquests s’hi sumin i, si les negociacions amb Junts que tanta mandra fan a ERC no van bé, encara tindrem la “sorpresa” que el PSC s’abstingui per facilitar un govern tou amb Madrid. Fem-nos aquesta pregunta: els Comuns perden alguna cosa votant a favor d’Aragonès? No. De fet ahir a la nit la seva líder ja va di que s’ho estaven rumiant. El PSC perd alguna cosa abstenint-se en la investidura d’Aragonès? Abans del 14-F sí, perquè les proclames en els mítings eren inflamades i agosarades, i per tant al PSC li resultava impossible vendre una abstenció, però amb l’acord d’ahir, és tot el contrari: és un escenari d’absoluta “pau i treva” amb l’Estat espanyol –que demanava fa mesos en Joan Tardà al pamflet antiindependentista El Periódico- com a mínim fins al 2023, és a dir, fins pràcticament esgotada la legislatura del Pedro Sánchez. Win-win. I en tota aquesta operació, qui molesta? Doncs aquells que s’han quedat sols parlant de “confrontació democràtica” amb l’Estat, aquells que segueixen sent un corcó al cor d’Europa i aquells que, una vegada darrere l’altra, avisen que tot el que ens espera amb l’Estat espanyol és una paret. Tothom, dins i fora de Catalunya, hi guanya molt aïllant-los, malgrat que amb el temps, més d’hora que tard, els d’aquí acabaran assumint aquests posicionaments per la força dels fets.
Si heu llegit l’acord entre ERC i les CUP, haureu arribat a la conclusió que pràcticament tot –amb matisos importants- ho pot subscriure Junts per Catalunya. On rau el problema doncs? Bàsicament en el fet més fonamental: ERC i CUP s’han avingut a pactar temps mentre Junts vol pactar accions. La gran aposta d’aquest acord –més enllà dels temes socials que els tres partits comparteixen- és posar les esperances en una taula de diàleg (on l’interlocutor -el govern espanyol- ja ha dit per activa i per passiva que no parlarà ni de referèndum acordat ni d’Aministia) i que arribats al 2023, ja es decidirà llavors què fer. Una absoluta presa de pèl. De què serveix una taula de diàleg on no es pot parlar d’allò fonamental i, sobretot, per què se li dóna un marge de dos anys? L’única resposta que se m’ocorre és que no saben què fer ara mateix. Així de senzill. Això és dolent? No, és comprensible davant de l’escenari complex que tenim al davant, però crec que la ciutadania mereix ser tractada com adults i ser part activa d’aquesta decisió. Si s’explica la situació, dient-los la veritat, que és que no saben què fer i necessiten un marge de temps per planificar-ho (aquests dos anys) tothom ho podria arribar a entendre, a donar-hi suport i aportar idees. Però no, es fa el contrari: en lloc d’explicar la veritat es crea un relat al voltant d’una taula màgica amb l’Estat espanyol. És aquí, en aquest joc, on no vol entrar Junts. I on no vol entrar tampoc? Doncs a fer una negociació de govern on només es parli del repartiment de cadires. Si no es pacta una estratègia conjunta a Barcelona, a Madrid i a Brussel·les, tornarem a anar pel camí del pedregar. D’altra banda, Junts porta molt de temps reclamant una taula d’aliats on es discuteixi, es planifiqui i es pactin totes les accions de l’independentisme, per això es va crear el Consell per la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que poden operar al marge de la repressió espanyola i són òrgans transversals de l’independentisme. Però en lloc de reforçar-los, de muscular-los, de donar-los un paper cabdal en la batalla contra l’Estat, ERC i CUP pacten crear una “taula de partits”. Em recorda aquella dita que diu que “quan no vols fer res, crees una comissió”. En aquest cas, no es diu comissió sinó “taula de partits”.
I perquè el Consell per la República no pot fer aquest paper si, precisament, va néixer per això? On és el problema ara? El fet és que per ERC no és un problema nou sinó vell: mai hi ha cregut, en va formar part amb un perfil baix –enviant l’Isaac Peraire com a representant- i procurant torpedinar-lo des de dins –allà on tothom estava d’acord ells sempre hi estaven en contra, fet que ha alentit els ritmes del Consell d’una forma lamentable- i des de fora, procurant fer-li campanya en contra des dels mitjans afins i donant les ordres pertinents perquè cap militant en formi part. L’acte de Perpinyà, on ERC hi va anar amb una mini delegació i a contracor, o la petició per congelar el Consell durant les eleccions o l’exigència actual de dissolució és una mostra més de tot això. Però el Consell per la República és un problema perquè no és prou transversal? Doncs la veritat es que no, perquè no només hi són tots els partits independentistes –des dels més grans als més petits- sinó també les principals entitats civils com l’Assemblea o Òmnium. La “manca de transversalitat” o “el partidisme del Consell” és l’argument oficial per no parlar amb claredat sobre l’únic problema que hi veuen: Carles Puigdemont. Ell fa nosa, allà i a tot arreu. És la demostració que es poden fer les coses diferents. És el recordatori de l’1 d’octubre. És el “Pepito grillo” que adverteix que tot aquest foc d’encenalls amb Madrid acabarà malament i haurem perdut un temps preciós i irrecuperable per preparar-nos de veritat quan l’Estat espanyol ens vulgui tornar a esclafar. I doncs que tot això fa mal a les oïdes, doncs que és un recordatori molest, és una missió vital fer-lo callar, apartar-lo, matar-lo políticament. I si voleu una demostració del que dic, que algú proposi que el Consell per la República el lideri una altra persona, sense tocar res més, i tots els mals del Consell per la República hauran desaparegut de sobte com per art de màgia. Catalunya és única matant els seus majors actius internacionals per assolir la independència; potser perquè al final molts dels implicats no treballen per assolir la independència sinó perque el camí sigui etern.
D’altra banda, encara hi ha un altre element, en aquest cas extern, que la majoria no contempla per pur pànic i negacionisme tàctic: si Espanya passa a ser governada pel tripartit de dretes (PP, Vox i Ciudadanos), tot aquest conte de la lletera de l’entesa amb el govern espanyol sobre el qual es vol fonamentar la legislatura catalana se n’anirà a fer punyetes. L’escalfor de Madrid tempta però crema. El fet és que la por a un govern espanyol molt més dur que l’actual és una de les grans cartes amb les quals juga el PSOE perquè els partits catalans li donin marge etern, encara que mentrestant els socialistes ho estiguin votant tot de la maneta de Vox. I la por fa molt de temps que ha començat a arrelar amb força a Catalunya. Però què faran tots aquests teòrics de les truites compartides si l’interlocutor passa de Sánchez a Casado? De Pablo Iglesias a Inés Arrimadas? D’Ábalos a Abascal? Si són incapaços d’aprofitar el moment amb un govern tou què faran amb un govern despòtic? Algú d’aquesta entente teòrica ERC – CUP hi ha pensat? O l’estratègia de la pròxima legislatura implica seguir donant estabilitat al PSOE a qualsevol preu per temor a allò que pugui venir? I de la mateixa manera que això resulta preocupant, encara ho és més aquest cofoisme regnant en certes seus polítiques sobre els resultats del 14F: “som el 52%!” es diu amb to triomfal. Sí, ningú ho pot negar, però podeu mirar la lletra petita? Perquè, personalment, la lectura que s’ha de fer del 14F no és haver superat el 52% dels vots independentistes –perquè a més a més l’únic partit que volia dotar aquest fet de conseqüències polítiques és el que s’intenta aïllar ara- sinó que més de 700.000 independentistes han renunciat a anar a les urnes pel cansament i la decepció amb els partits independentistes. No és una dada precisament menor. Creix el percentatge mentre perdem a les persones. I em temo que, amb els plans de futur que alguns proposen, la cosa no farà més que empitjorar.
Nota: no voldria que passés desapercebut que en aquest acord ERC-CUP no hi ha ni un sol mot, ni un en 16 pàgines, que faci referència a la revolució digital. Tampoc n’hi va haver cap en la conferència del presidenciable d’ERC i, de fet, els seus plans per la nova legislatura passen per eliminar la Conselleria de Polítiques Digitals. Mentrestant, allà on els terraplanistes obvien la nova realitat, la UE ho ha fixat com una de les tres grans prioritats d’Europa pels pròxims anys. Tant renegar de Madrid per acabar copiant la mateixa política analògica. Sembla mentida que ni amb una pandèmia hagin estat capaços d’adonar-se de la importància de liderar aquesta revolució i, si acaben imposant els seus plans, el país ho pagarà molt car.
