Pregunto a Jordi Sànchez. De Galves a Sànchez, de català de soca-rel a català de soca-rel, de soca a soca, de sentimental a sentimental, d’home imperfecte a home imperfecte, d’independentista a independentista, de Jordi a Jordi. ¿Vostè creu que la seva aparició a la televisió el dissabte va contribuir a enfortir anímicament al conjunt dels homes i dones que reclamen la llibertat de Catalunya? De què va servir, en definitiva? La seva entrada al plató de tevetrès, anunciat com una atracció de fira per una Cristina Puig irrespectuosa amb vostè i amb el seu dolor personal, fou acceptable? Com a un dels líders del moviment independentista, com a activista que ha fet el salt a la política de partits, ¿vostè creu que la seva imatge d’home derrotat ens ajuda? La seva imatge de líder humiliat, castigat, estovat per la repressió, d’alguna manera, contribueix en la nostra lluita diària per continuar endavant? “Mai podrem agrair tot el que hem rebut” va manifestar en la infame entrevista de dissabte. Va ser un notable moment televisiu, però val a dir que ni jo ni la resta d’independentistes no li reclamem pas cap agraïment, no volem que ens digui gràcies, ni que ens fem petons ni que ens estrenyem les mans com a germans. La política no exactament un esplai ni un taller per aprendre a gestionar l’emotivitat. El que li reclamem, com a líder polític que demana el nostre vot, és que ens digui, honradament, on vol anar. Cal que sigui conscient que, amb els ulls vidriosos, amb el rostre arravatat per l’emoció, vostè semblava, més aviat, que ja no era a la televisió pública catalana sinó en una reunió familiar, privada, on legítimament podia desbordar-se emocionalment i mostrar pena per vostè mateix, queixant-se de la injustícia d’aquest món. No anem ara ha descobrir que el món és cruel, molt malparit. Però per poder-nos entendre, com a exemple, la seva posició política i la de la rendició de Carles Mundó, exactament en què es diferencien? Els que hem de votar en les properes eleccions tenim el dret a exigir-li claredat i arguments racionals. Dels arguments emocionals potser en tenim, en contrast, un notable excés. La por és legítima. La covardia també. Som éssers humans i no podem fer front a qualsevol contingència. Però cal dir que per dirigir —o per ajudar a dirigir— el país cap a la separació d’Espanya cal alguna cosa més que bones intencions i un cor de sucre. Cal una mentalitat de guerrer i no de presoner, amb el peu lligat a un pes.
Les cartes diàries de gent que li expressa la seva solidaritat han provat de fer-li arribar escalf però no estic segur que hagin contribuït a enfortir la seva determinació política. No va ser gaire edificant per a cap independentista constatar que la repressió espanyolista ha aconseguit convèncer-lo d’algunes coses difícils de pair per a la resta. Per exemple, del fet que estigui orgullós —i que així ho manifestés públicament— de la seva puntualitat pel que fa a les obligacions que imposa el règim penitenciari. No crec que ningú tingui cap dubte de la vàlua humana, moral i que és vostè un home molt formal. Recordi que la botiga de L’auca del senyor Esteve es deia, com és lògic, La Puntual. Vostè és infinitament millor persona que la majoria del gènere humà. Però el poble sobirà no vota bones persones sinó candidats capacitats per dur a terme els seus respectius projectes polítics. En el cas que algun dels assessors de vostè tingués la temptació de jugar amb el xantatge moral, amb la peneta que ens fan, objectivament, tots els presos polítics, cal que tingui present, aquesta hipotètica persona, que l’electorat independentista avui és poc partidari d’aquesta mena de lligams a llarg termini. El cas de Jordi Pujol hauria de servir d’exemple sever. Els seus nombrosos encerts com a polític han estat oblidats perquè els seus votants es van sentir enganyats. Molt de compte amb l’elector que se sent traït o manipulat.
Per a mi va ser humiliant que una persona que representa l’independentisme català, que podia haver estat president de la Generalitat hagi dit, en públic, que “probablement no tornaria a pujar a un cotxe de la Guàrdia Civil perquè s’ha utilitzat per justificar l’injustificable”. Perquè la frase demostra que vostè no tenia previst que allò podia ser un parany. Que vostè no veia que les armes abandonades dins del cotxe no eren un parany. I perquè la frase demostra, també, que vostè creu que els pretextos es poden esquivar. Com si el president Quim Torra no hauria estat perseguit judicialment amb o sense pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. Ja sabem tots que va demanar permís als agents de la Guàrdia Civil abans d’enfilar-se al patrol per fer-se sentir entre els seus seguidors. I precisament perquè va actuar correctament molts esperàvem que hagués dit que ho tornaria a fer. Que ho tornaria a fer tot exactament igual, tot idèntic, excepte una cosa. Això que encara fa d’anar amb el lliri a la mà.
