Els resultats de les eleccions del 28A van confirmar allò que pronosticaven les enquestes preelectorals: una victòria del PSOE sense majoria absoluta i un Congrés dels Diputats políticament més plural. En conseqüència, estem davant d’un escenari que requereix activar negociacions per formalitzar aliances postelectorals que facilitin la governabilitat d’una legislatura que es presenta convulsa. Tot sembla indicar que, per evitar possibles conseqüències electorals negatives, el PSOE començarà a moure fitxa després de les eleccions del 26M. I cal ser conscients que mai s’ha formalitzat un govern espanyol de coalició, malgrat que en nou de les catorze eleccions generals que s’han fet entre el 1977 i el 2019 la força política guanyadora no ha aconseguit la majoria absoluta dels escons del Congrés, i que en les tres darreres (2015, 2016 i 2019) s’ha evidenciat un major pluralisme parlamentari. A la manca de cultura política coalicional s’hi afegeix la poca habilitat que tenen les formacions polítiques espanyoles en la pràctica del fenomen coalicional. En aquest context, podem fer un decàleg de circumstàncies que condicionaran la política de pactes del PSOE.
1- Cal diferenciar entre el suport puntual per superar la investidura, que requereix d’una majoria simple i, molt probablement, negociar algunes abstencions, i el suport més estable per a un mandat de quatre anys, que demana un pacte durador al llarg de la legislatura.
2- Cal recordar que durant la campanya electoral Podemos sempre es va mostrar favorable a pactar amb el PSOE, mentre que Cs va dir que no hi pactaria mai i que volia fer un govern de coalició de dretes amb el PP. Totes dues formacions polítiques es mantenen fermes en allò que van dir durant la campanya i tot sembla indicar que en la votació d’investidura ja es veuran aquestes intencions.
3- Cal constatar que la suma d’escons del PSOE i Podemos (165) és superior a la suma dels escons de la dreta (PP, Cs, VOX i Navarra Suma en tenen 149).
4- Cal advertir que la negociació de la Mesa del Congrés dels Diputats ja ha generat un acord amb Podemos que comportarà una majoria d’esquerres en l’òrgan de govern de la cambra baixa. Sovint, la negociació de les meses de les cambres són un indicador de com aniran les futures aliances de legislatura.
5- Cal partir del fet que quan un partit guanyador no aconsegueix la majoria absoluta dels escons (176) té tres alternatives per encarar amb estabilitat la legislatura: fer un govern de coalició, fer un pacte de legislatura o fer pactes ad hoc (aquesta és l’opció menys estable).
6- Cal tenir en compte que de les múltiples possibilitats de governs de coalició en destaquen dues. Un govern de coalició entre el PSOE i Cs sumaria la majoria absoluta (180 diputats) i comptaria amb el vistiplau de poderosos grups empresarials i mediàtics, però Cs l’ha descartat reiteradament i la militància del PSOE tampoc l’accepta. En segon lloc, un govern de coalició entre el PSOE i Podemos, que seria de minoria (165 diputats), implicaria negociar vots positius o abstencions de forces polítiques alienes al govern per tal d’evitar majories absolutes en contra i tindria el rebuig de potents lobbies espanyols.
7- Cal preveure les següents circumstàncies si, finalment, el PSOE opta per un pacte de legislatura estable amb Podemos (el pacte de legislatura amb Cs sembla també descartat per la formació taronja): és una opció que d’entrada no vol Podemos (que insisteix en entrar al govern), requereix d’un pacte formal amb un llistat de polítiques compromeses, és un acord estable que no suma la majoria absoluta, el PSOE seria únic corresponsable de tota l‘acció de govern i no elimina la pressió que Podemos pugui exercir des de fora del govern.
8- Cal assumir que l’opció de fer pactes ad hoc amb diverses formacions polítiques, en funció de les polítiques que vulgui impulsar el govern, és d’alt risc en un context d’agitació política i de grans dificultats pendents de resoldre. L’anomenada geometria variable demana més perícia en l’art de la negociació i el PSOE, en el darrer curt mandat de 10 mesos, no n’ha demostrat gaire.
9- Cal reconèixer que la propera legislatura serà políticament molt intensa i que el PSOE haurà d’aprofitar els quatre anys d’un mandat net d’eleccions (més enllà del que pugui passar a Catalunya, al País Basc o a Galícia) per mirar de resoldre o esmorteir els greus conflictes polítics que avui col·lapsen el sistema polític espanyol: l’independentisme i el dret a l’autodeterminació a Catalunya, la mala qualitat democràtica d’Espanya, la politització del poder judicial, la xacra de corrupció política, etc., a més de trobar solucions per fer front a una nova crisi econòmica que ja s’albira. El PSOE ha de formular les seves propostes i veure si aquestes són més pròximes a les que defensa Cs o Podemos.
10- Finalment, cal fomentar una cultura coalicional, del pacte i de l’acord per contrarestar el maniqueisme polític i la bel·ligerància discursiva imperants, així com la manca de diàleg que hi ha hagut fins ara per encarar aquests conflictes. És molt urgent que hi hagi una acció de govern basada en el reconeixement de la diversitat ideològica, en l’acceptació de la dissidència política, en la no criminalització de la desobediència civil i que, sobretot, fomenti els valors democràtics i respecti escrupolosament els drets fonamentals i les llibertats públiques.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
