Publicat a www.braveneweurope.com
La sorprenent absolució aquesta setmana del major Trapero i el seu equip podria suposar un punt d’inflexió en l’atac judicial iniciat el 2017 contra el moviment secessionista català. Trapero i el seu equip havien estat acusats inicialment de rebel·lió – acusació reduïda successivament a sedició i desobediència a mesura es desinflava el cas – fins que la inexistència de proves va fer que s’esmicolés a les mans als fiscals. En paral·lel a això però, va anar quedant palès que els antecedents del cas i els càrrecs que es feien als acusats eren semblants als que havien comportat condemnes de 9 i 12 anys de presó per a set membres del govern català i dos activistes socials només un any abans, l’octubre del 2019.
Tot i que alguns observadors argumenten que Trapero pot haver estat “salvat” per no ser independentista ell mateix – alguna cosa podria haver-hi de cert – la veritat és que la sentència esquinçava de viu en viu el discurs oficial (sedició, rebel·lió, violència) que ha comportat condemnes massives d’independentistes catalans en els darrers tres anys en què 2.800 persones han estat perseguides. També ha causat importants contradiccions entre els dos tribunals espanyols implicats en la repressió del moviment català, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, que respectivament condemnen i absolen dos casos semblants, fet considerat especialment sagnant en el cas del conseller d’Interior Quim Forn, superior directe de Trapero.
Certament, ha aparegut una enorme discrepància entre la línia adoptada per condemnar el govern català al Tribunal Suprem i l’absolució dels Mossos a l’Audiència. Com un bolet de tardor -tan estimat pels micòlegs catalans- aquesta absolució sorprenent ha aparegut a l’ull de l’huracà per proclamar que a l’Audiència Nacional no han tingut conseqüències penals fets i actituds molt semblants als que van condemnar set membres del govern català a entre deu i tretze anys de presó. Les mateixes “proves” presentades pels mateixos testimonis sota jurament als dos tribunals ha donat lloc a sentències completament divorciades.
Dos dels testimonis que més crítiques han rebut per aquest afer són dos coronels de la Guàrdia Civil, que, amb només veure’ls l’uniforme i el perfil ideològic, seria molt difícil d’imaginar ocupant llocs de responsabilitat a la policia d’un país democràtic. La sentència retrata implícitament el coronel Baena com a mentider per haver declarat que Trapero va ser nomenat cap de la policia pel president Puigdemont per assegurar un cap independentista de la policia catalana. No sols va afirmar sense embuts que Trapero havia celebrat reunions secretes amb el president Puigdemont, sinó que havia format part del “comitè executiu” del Procés independentista, dues afirmacions que va fer sense l’acompanyament d’una sola prova. A més, el fet que Baena hagi tingut un paper tan il·lícit com pervers en els assumptes polítics va quedar palès en la seva admissió -negada posteriorment- que estava darrere de l’anònim compte de Twitter “Tácito”, des del qual feia tota mena de comentaris poc professionals i incriminatoris contra membres del moviment independentista català.
Certament, això hauria tingut greus conseqüències per a ell si hagués tingut un càrrec policial important en un país més democràtic, més enllà d’haver comès perjuri durant el judici per aconseguir que es condemnessin oponents polítics, com es va veure clarament que va ser.
L’altre coronel, Diego Pérez de los Cobos, va ser l’encarregat de les operacions policials a Catalunya durant el període del referèndum, basant-se molts dels seus esforços per condemnar Trapero en “percepcions” que el cap de la policia catalana estava conxorxat amb els “rebels”, cosa que no va acompanyar amb una sola prova. Curiosament, en canvi, les percepcions i els falsos testimonis que havia ofert en el judici a l’1-O havien estat més que suficients per condemnar set membres del govern català l’any anterior.
El corprenedor perfil d’aquest coronel, però, hauria de ser suficient per copsar totes les macabres implicacions del seu nomenament al càrrec per part de l’ex-President Rajoy. Mentre que a Alemanya avui se suspenen policies per connivència amb l’extrema dreta, la fidelitat passada de Pérez de los Cobos a les idees falangistes (fins al punt de la seva participació directa al cop d’Estat del 1981) és plenament coneguda per tothom. També creix la tendència a acusar-lo de ser la persona que va ordenar l’òbviament d’una resolució d’un tribunal català en el sentit que no s’utilitzés la violència contra els votants del Referèndum. És evident que els falsos arguments i l’exclusió de testimonis clau que es van produir en ocasió del judici a l’1-O no s’anaven a reproduir aquí. Dos dels tres jutges que dictaven sentència en aquest cas eren professionals que buscaven fer justícia en contrast amb qui presidia el tribunal, Concepción Espejel, una jutgessa casada amb un cap de la Guàrdia Civil i condecorada per aquest mateix cos, famosa per la seva inqualificable condemna als joves d’Altsasu a penes de fins a dotze anys de presó per una baralla de bar amb guàrdies civils de paisà.
L’advocat del president Puigdemont, Gonzalo Boyé (vegeu l’entrevista
https://braveneweurope.com/interview-with-gonzalo-boye-spain-the-eu-cannot-overlook-the-intimidation-of-Advisor-defending-political-opponents-in-espanya), considera molt improbable que el tribunal d’apel·lació de la mateixa Audiència, ni el mateix Tribunal Suprem, puguin revocar la sentència absolutòria si els fiscals insisteixen a apel·lar. Seria un terrabastall fins i tot per a un poder judicial tan esbiaixat com l’espanyol. Això no vol dir, però, que la situació sigui còmoda per al poder judicial perquè ara tenim dos tribunals estatals importants amb sentències molt diferents basades en proves i testimonis molt similars. I no només això, sinó que la sentència en si mateixa arriba a qüestionar l’ús generalitzat de la violència policial contra electors en un referèndum. Es tracta d’una novetat que obre dubtes sobre l’ordenament jurídic espanyol i que molts no esperaven que es plantegessin en un tribunal espanyol sinó més endavant en recursos a Estrasburg o a La Haia. Tal com han afirmat alguns juristes d’alt nivell, aquesta és una sentència que pot fer trontollar la voluntat de la judicatura espanyola – almenys fins ara – de condemnar a tota costa els activistes i polítics catalans. Com deia Boyé en un article recent, “l’1-O (referèndum) no representa una sèrie de delictes, sinó un exercici democràtic ampli, massiu i col·lectiu que només els que viuen en el passat poden concebre com a criminal, i ara no només Europa ho veu”.*
*(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/gonzalo-boye-schleswig-trapero_549597_102.html)
