Les coses com són. Si no arriba a ser per la guerra bruta de l’estat policial al que ens sotmet Espanya la malvada, si no arriba a ser per la terrible persecució contra els nostres, els de la independència de Catalunya, mai no hauríem sabut res de l’escandalosa corrupció de Fèlix Millet ni de Jordi Montull. Un pam de nas n’hauríem tret. Res no sabríem com sabem ara de la corrupció de Convergència i Unió. Ni tampoc gaire de les finances del clan familiar d’Alí Babà Pujol. Ni de l’hàbitat palatí d’Abderraman Duran i Lleida a Madrid i a Xile, on es fan les escopinyes. Ni ens hauríem demanat mai res sobre la navegació recreativa d’Artur Mas, el mariner, ni sobre la perpètua cara d’alegria de Germà Gordó, el ben pagat. Si no arriba a ser pels enregistraments tàcits de la Guàrdia Civil, mai no hauríem sentit com Pilar Rahola parlava privadament amb el senyor David Madí i Cendrós, tal i com la vam sentir ahir. Quina dona més formidable, quina permanent capacitat d’allunyar-se de l’elegància i de l’equilibri. Queixant-se, ben amarga, del complet silenci informatiu dels mitjans públics de Catalunya sobre Junts per Catalunya i sobre la figura del president Carles Puigdemont. Queixant-se d’estar ben sola i desemparada davant de l’hegemonia periodística d’Esquerra Republicana als nostres mitjans autonòmics. I anunciant al final, venjativa, represàlies sobre el director de Tevetrès, Vicent Sanchis, “a qui l’hi farem pagar” el seu recent decantament, favorable a les tesis i interessos dels polítics republicans. El llenguatge de Pilar Rahola no és el de la intel·lectual independent que diu que és, el d’una periodista emancipada, el d’una professional, escriptora i intel·lectual propietària del seu propi destí. No parla com una persona lliure amb David Madí. Més aviat sembla el llenguatge d’una sicària d’un determinat poder, l’expressió directa i sincera, grollera, d’una oportunista política sense reserves morals. D’una persona que tan aviat crea una escissió a Esquerra Republicana, en companyia d’Àngel Colom, com esdevé una de les principals signatures del gran mitjà espanyolista de Barcelona, La Vanguardia de Javier Godó. Pilar Rahola s’esforça en ser una cosa i la contrària, seduir els instal·lats i els renovadors, per tenir sempre un agafador. Fins i tot els revolucionaris. Per això ha estat capaç d’escriure la biografia d’Artur Mas i, simultàniament, ser una autora molt ben pagada per Planeta, l’editorial de l’anticatalanisme més radical, l’editorial que també paga el sou de Francisco Marhuenda i d’alguns dels principals enemics de l’independentisme. Rahola és qualsevol cosa menys un personatge nítid. Qualsevol cosa menys una veu independent. És la representant perfecta del sistema colonial, conegut com la puta i la Raholeta.
El periodisme català queda molt qüestionat i humiliat després d’aquesta filtració telefònica de la Guàrdia Civil. I els que hem defensat sempre la figura disruptiva, popular, legítima, del president Carles Puigdemont ens hem d’afanyar en proclamar, obertament, avui, la nostra discrepància radical amb Pilar Rahola, amb el to i, sobretot, amb el contingut de les declaracions que acabem de conèixer. Són pròpies d’un país molt mesquí, molt petit, corrupte i venal. D’un país d’opereta, d’opereta dolenta. N’hi ha que estem al costat del president legítim no pas per sectarisme, oportunisme ni per quota ideològica. Ni tampoc per diners. N’hi ha que defensem Puigdemont i el que representa perquè — alguns dies més, d’altres menys— ens ho creiem. Ens el creiem i perquè hem deixat de creure en Espanya. Perquè ens deixem arrossegar per l’entusiasme popular que es va concretar a Perpinyà abans de la pandèmia, perquè pensem que Carles el Gran és el líder que necessita el nostre país per aconseguir la independència de Catalunya. El procés independentista és un camí nítid cap a la llibertat i, per tant, no pot ser relatat, explicat, recordat, per una premsa sectària, sicària, que tan aviat defensa una cosa com la contrària, depenent d’uns determinats interessos econòmics, sempre volàtils com ara la borsa. La llibertat és la base de la democràcia. Poder dir lliurement el que pensem i exercir, en conseqüència, el nostre dret al vot sense cap condicionant extern. La llibertat no pot ser una concessió graciosa dels poderosos sinó l’íntima naturalesa de tots els ciutadans d’una nació independent que es respecta a ella mateixa. No és pas un luxe, és la base indispensable per construir una democràcia, digna d’aquest nom. El nostre sistema colonial català està corromput fins al moll de l’ós, i el nostre periodisme català, en el seu conjunt, i salvant algunes poques personalitats, és un dels àmbits on es veu més clarament que hem arribat al límit. On la podridura no aguanta més. El control eficaç del poder polític és impossible només amb periodistes servils, sotmesos als partits polítics, sempre porucs, sempre paralitzats. ¿Quin valor pot tenir que jo defensi la figura de Carles Puigdemont si no tinc la llibertat de canviar d’opinió, si el que escric és sempre previsible com la directriu d’un partit polític? ¿Com volem separar-nos d’Espanya amb una opinió pública segrestada pel sectarisme dels partits? ¿Com ens atrevim a dir que la república catalana serà millor, molt millor, que la monarquia espanyola quan tenim el mateix horitzó moral que un guàrdia civil?
