Gabriel Rufián s’equivoca en el fons i en la forma. Li diu a Puigdemont que “está muy bien que te aplaudan en Perpiñán, pero el reto es que te aplaudan en Cornellà, en Santa Coloma o en Sabadell”. Com si Esquerra Republicana tragués més vots que no pas Puigdemont, quan és exactament al contrari. Ja sabem que en el món de la política es fan volar molts coloms i es compten molts núvols, això és ben veritat, però encara que sigui per molt poquet, veus les xifres exactes i l’homenet Puigdemont té més vots en el conjunt de Cornellà, Santa Coloma i Sabadell. Hauria d’haver-se mirat bé els números abans de parlar. Rufián parla de “reto”, com si fos un concursant més d’Operación Triumfo, com si la política i la vida en general pogués ser enfocada a base de desafiaments, de reptes. Com si fos un mosqueter, amb la capa i tot, com si fos el Zorro, anant de desafiament en desafiament, desfent injustícies, matant dolents d’un cop d’esgrima. Passant de ser un pobre noi d’extraradi fins a arribar, després de moltes aventures, al castell de la Fama, un lloc superguai ple de noies boniques i de cotxes últim model per estrenar. “A veure, neng, a veure qui corre més amb el cotxe, rum, rum, a que no m’atrapes, rum, rum, no en tens prous, tio, a veure qui arriba abans al polígon Montigalà, va, tio, segur que corro més que tu, neng”. És una manera d’enfocar la vida. Hi ha molts polítics que pensen així i per això passa el que passa. Busques que t’aplaudeixin quan vas a un lloc i vas omplir-te l’existència de desafiaments. Si et mires la vida així, només com una col·lecció de reptes, després és bastant pitjor perquè no acabes mai. Llegir un llibre esdevé un repte. Llevar-se d’hora per anar a treballar et sembla un heroisme formidable. Beus un got d’aigua i continues amb la dinàmica del concurs, de la competitivitat més absurda. I, com no podria ser d’altra manera, acabes com el boxador sonat, el que continua clavant cops de puny a l’aire quan ja ha sonat la campana, quan ja fa estona que el combat ha arribat al final. Que trist.
Els tòpics no et deixen pensar clarament. Per això el professor Eduard Voltas, el proppassat 29 de febrer, a tres quars de deu de la nit, va dir a través de twitter que tenia “una mala notícia, la ‘lluita definitiva’ és ser majoria a Cornellà, l’Hospitalet i Santa Coloma. És una lluita sense èpica i que no hi entén de dreceres. Però és definitiva”. Com si els votants del cinturó metropolità fossin necessàriament diferents dels altres, com si no poguessin canviar de vot quan vulguin i estiguessin captius d’un determinat partit. Abans del PSC, després de Ciutadans, i després d’un partit independentista, potser. Com si tinguéssim a la gent dels suburbis de la gran ciutat, tan i tan ensinistrada, tan emasculada, que el fet de votar una vegada per un candidat tingués vocació d’eternitat. Em penso que no va per aquí la cosa. Quan Puigdemont parlava de “lluita definitiva” estava parlant d’un fet molt concret, del moment irrepetible en què Catalunya faci la separació d’Espanya, del moment èpic, dramàtic, imprescindible, d’amputar la sagrada unidad de la patria. I que no té res a veure amb cap victòria electoral de partits, perquè com sabem els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, un bon dia poden votar partits independentistes i, per aquest motiu, no podem deduir que el poble sobirà vulgui la independència. Precisament per això s’han fet dos referèndums, tan imperfectes com vostès vulguin.
Ara bé, si parlem clar i del que es tracta és de seduir la gent perquè es faci independentista, jo crec que anem la mar de bé, tant en Voltas com en Rufian són homes prou fascinants i subtils com per ensenyar-nos a tots plegats els secrets de la seducció. Si ho he entès bé, el projecte llur, d’aquests senyors, consisteix, bàsicament, en fer-li la rosca a les persones castellanoparlants que són, molt majoritàriament espanyoles i que no volen ni sentir a parlar d’independència. No dic que se sentin espanyols, dic que són espanyols, cosa molt diferent i que projecta una mica de respecte per l’adversari. Perquè segons aquests plans tan bons de Voltas i Rufian, els espanyolistes que viuen a Catalunya un bon dia, sense èpica, sense emoció de cap tipus, com qui va la delegació d’Hisenda, posem per cas, un bon dia s’aixecaran del llit i misteriosament votaran a favor de la independència.
Molt bé. I aquest serà el gloriós dia en què l’independentisme polític sigui una cosa i aconsegueixi també ser la contrària. Quan el separatisme vulgui dir independència però aconsegueixi també ser també Espanya, quan sigui una escola de cinisme i de contradiccions com ho és ara el gran partit dels cínics, el PSC, que pot defensar exactament una idea i simultàniament desautoritzar-la. Per no fer-los por, diuen, com si els espanyolistes que viuen a Catalunya no ens tinguessin calats caladíssims, com si els espanyolistes s’haguessin recuperat de la por, del terror, que feien Pujol i Carod-Rovira, vaja, com si tots plegats ens acabéssim de conèixer avui en una romàntica posta de sol vora el mar, entre cocoters. Personalment, quan un venedor de fum m’atrapa i em comença a raspallar, quan no para de dir-me que em troba molt prim i guapo i quan es dedica a donar-me totes les facilitats del món penso, instantàniament dues coses. La primera que la moto que em vol vendre està espatllada. I la segona que tinc al davant un mal venedor que em pren per idiota. Però, insisteixo, repeteixo, proclamo que jo, pobre de mi, al costat de Voltas i de Rufián no sé res de res i, gairebé, gairebé, no hauria ni de poder tenir dret a parlar. Ni dret a existir.
