Una de les primeres imatges que tinc de Cracòvia és la d’un jove capella pèl-roig, alt com un Sant Pau, rigorosament abillat amb una llarga sotana que travessava a ritme d’atleta un racó de la plaça Mariacki a tocar de la basílica de Santa Maria i d’un Hard Rock Cafè. Només uns dies més tard vaig poder comprovar que els diumenges, a les esglésies de Varsòvia, no hi cabia ni una punta d’agulla. Molta gent s’havia de quedar a les portes dels temples per a poder oir missa. Ni de petit, en l’encara catòlica Espanya de Franco, recordava haver vist mai el germà gran del meu pare vestit amb sotana. I les esglésies només les havia vist plenes com un ou quan hi havia soterrars, noces o comunions. No vol dir naturalment que els prínceps de l’església, els mateixos que van vetllar la dictadura, no estiguessin a l’aguait només que es van esforçar en dissimular no fos cas que, al caliu d’un nou període de llibertat, es despertés el rabiós anticlericalisme dels espanyols.
El cas és que a la vista d’aquella Polònia que vaig conèixer fa un parell d’anys, no m’ha sorprès massa l’evangèlica crema d’exemplars de Harry Potter, Crepuscle així com d’objectes amb la imatge de Hello Kitty que la setmana passada va promoure el retor de la parròquia de Nostra Senyora Mare de la ciutat de Gdansk, Jan Kucharski.
Kucharski és un tipus cinquantí, calb, amb el cap rodó com una síndria, el nas llarg i un somriure de nen entremaliat que mai no faria sospitar del clergue medieval que duu dins. El seu fanatisme no és però una anomalia polonesa sinó que en forma part del paisatge ultraconservador de Polònia, un país que després de la Segona Guerra Mundial va quedar reduït a una sola ètnia nacional, a una sola cultura, després d’un bany de sang tal i com ha explicat l’historiador Keith Lowe en el seu impressionant llibre Continent Salvatge (2015). Un país on cal recordar que governa l’extrema dreta dels Kaczynski per a escàndol d’una Unió Europea tocada de mort.
Fe religiosa i feixisme es donen la mà a Polònia i a molts altres llocs d’Europa com des de fa anys es pot constatar en la manifestació que té lloc a la capital del país per commemorar la data de seva independència un 11 de novembre de 2018. L’any passat es van congregar a la rotonda varsoviana de Dmowskiego fins a 200.000 persones, moltes arribades d’altres punts del continent. Alguns grups van usar lemes com els de ‘Dèu, honor i pàtria’ i no van faltar els insults de caràcter antisemita contra l’alcaldessa ixent, Gronkiewicz, que havia intentat prohibir la marxa.
A Varsòvia, cada any s’hi troba la flor i nata del nou feixisme, ultracatòlic, conjurat contra els jueus i els musulmans, pels Estats uniformes i contra l’europeisme.
L’església espanyola, com a Polònia, també s’ha sentit temptada per l’ascens d’aquests nous salvadors de la cristiandat. No té res d’estrany. Així, mentre la Conferència Episcopal Espanyola manifesta tímidament els seus recels per l’ascens de Vox sense dir res de la radicalització del PP o de Ciudadanos, alguns dels seus mandataris com el cardenal de València, Antonio Cañizares, es posicionen obertament a favor. Cañizares, que ha oficiat misses per la unitat d’Espanya, ha negat cínicament que el partit acabdillat per Abascal sigui d’extrema dreta. Forma part de la mateixa església que vol curar els homosexuals com el bisbe d’Alcalà de Henares, el valencià Juan Antonio Reig Plà.
Tot és, aparentment, d’una enorme coherència. Abascal ha promès tancar les mesquites ‘fonamentalistes’. En un dels seus mítings durant la campanya andalusa va bramar: “Enfront dels que reivindiquen l’Andalusia de Blas Infante i d’Almansor, nosaltres reivindiquem l’Andalusia de Ferran el Sant, de Gonzalo Fernández de Còrdova, i de la reina Isabel la Catòlica”. A medieval no li guanya ningú a Abascal, ni el somrient Kucharski.
Tot té l’aire d’un malson. Una bona part de la jerarquia catòlica espanyola, lluny de contemporitzar amb els aires aperturistes i humanístics del papa Francesc, s’escoren amb força cap a les tenebres del pensament reaccionari. A alguns, conscients que el Vaticà s’ha posicionat radicalment a favor dels drets dels migrants, pateixen perquè els esquitxi la seva malaltissa inclinació envers un partit polític que vol aixecar murs i esmolar encara més les ganivetes que el PP va col·locar sobre les tanques de Ceuta i Melilla. La hipocresia hauria de ser un delicte recollit en el codi penal.
El fanatisme se comporta de manera estúpida per tal com el seu combustible és només l’oportunisme, la por irracional i la resistència violenta de molts a les situacions i els processos que comporten canvis profunds. A la última, els seus adeptes només són una massa vociferant i embogida que acaba devorant-ho tot. Cañizares és un estúpid, com ho és Reig Pla o aquell capellanet de Sòria amic d’Abascal que diu que Vox no és d’extrema dreta sinó d’extrema necessitat. En realitat, tota aquesta colla de cristians en tenen ben poc atesa la seva estranya manera de manifestar l’empatia cap al proïsme, de comprendre la diversitat, de defensar els valors de la pau i la convivència. Són qüestions morals que en el fons ignoren quan els convé. Només estan encegats amb la unitat d’Espanya, el manteniment del seu poder terrenal, i les cutxipandes per això la gent normal, els cristians decents, no se’ls han pogut tragar mai de la vida. Com sigui, deurien quedar-se sense parròquia demà mateix i sense un gallet, sense cap de les prebendes d’un Estat teòricament laic i democràtic que permanentment estafa els seus administrats.
Entre tots els d’aquesta colla i per Isabel la Catòlica i Espanya, arruïnaran l’institució de església més del que no ho esta ara mateix. “L’únic fanatisme que es permet als creients és el de la caritat”, ha dit el papa fa poc a El Caire en denunciar els atemptats dels gihadistes contra els coptes. A Espanya, potser no ho sap, se li ha girat molta feina. Si s’adorm són capaços de provocar un cisma, beatificar Blas Piñar i aixecar cadafals per tota Catalunya. Penediu-vos-en, malparits.
Francesc Viadel
