Totes les anàlisis rigoroses conclouen que l’estat espanyol està immers en una profunda crisi institucional. Amb el poder judicial més polititzat que mai i volent demostrar que la seva capacitat repressiva permetrà eliminar de soca-rel un conflicte estrictament polític. Amb el poder legislatiu desacreditat i immers en una inoperant bronca permanent. Amb el poder executiu incapaç de detectar quin és el principal problema que té damunt la taula i més pendent de fingir fortalesa que de demostrar valentia per resoldre els conflictes. La monarquia, decadent i inútil, segueix demostrant a diari que és incompatible amb els principis democràtics. I les empreses de l’Ibex 35 o els grans grups mediàtics es mantenen impertèrrits fent tota mena de tripijocs per seguir lucrant-se de la misèria social i de les notícies falses. I tots ells, conxorxats i protegits per la llei del silenci, es dediquen a maquinar tota mena d’abusos per violar drets fonamentals.
Enmig d’aquest context de degradació institucional, el president del Govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, es fa el milhomes, diu als electors que tornin a anar a votar i, en un gest de supèrbia insultant, els demana que el votin més per no haver de pactar amb ningú. A més de ser incapaç de negociar un govern de coalició amb Unidas Podemos i de dedicar-se en cos i ànima a dinamitar-lo, ara pretén d’una tacada malejar les virtuts del principi constitucional del pluralisme polític i les regles del joc del sistema parlamentari. Fins i tot, la vicepresidenta i, el que és més greu, doctora en Dret Constitucional, Carmen Calvo, va afirmar que “els ciutadans voten governs, no coalicions”, ignorant el funcionament bàsic del parlamentarisme. Quan Pedro Sánchez demana concentrar els vots en la seva formació política i malda per retornar al vell bipartidisme per evitar negociar una majoria parlamentària de suport al govern, se situa a les antípodes de la pràctica habitual de la política de pactes i de la formació de governs de coalició dels països democràticament més desenvolupats de la Unió Europea. El president Sánchez, negant-se a formar un govern de coalició d’esquerres amb Unidas Podemos i mirant d’aconseguir que les forces més reaccionàries de la dreta ideològica (PP i Ciudadanos) facilitin la seva investidura, abandona sense miraments les promeses de la campanya electoral del 28A de rebuig a la dreta i no fas cas al clam de la militància que advertia que “amb Rivera no”. Els votants socialistes ja saben que Pedro Sánchez, malgrat que segueixi apel·lant al vot útil progressista, en cap cas pactarà amb Unidas Podemos i que només admetrà una aliança amb algun partit de dretes, com demanen els de l’Ibex 35.
Certament, ja fa temps que Pedro Sánchez s’ha significat per compartir amb els líders dels partits de dretes la seva aversió a la defensa dels drets fonamentals. El PSOE, juntament amb el PP i Cs, ha format part indispensable de la coalició del 155 i encara avui segueix amenaçant en tornar-lo a aplicar. El PSOE, de bracet amb el PP i Cs i amb selfies incloses, ha assistit de bon grat a les manifestacions convocades per la plataforma espanyolista Societat Civil Catalana. El PSOE, amb el suport del PP i de Cs, dirigeix i dona ordres a una fiscalia que es dedica a forçar el codi penal per perseguir la dissidència política i per criminalitzar l’independentisme. El PSOE, amb l’aplaudiment del PP i de Cs, té líders que, amb un menyspreu desacomplexat per la democràcia participativa, afirmen que els ciutadans no poden participar per dirimir qüestions importants com l’autodeterminació. El PSOE, com el PP i CS, ha utilitzat el Tribunal Constitucional per frenar la iniciativa legislativa de la cambra catalana en matèries socials i de desenvolupament democràtic. El PSOE, fent front comú amb el PP i CS, s’ha dedicat a rebutjar les sol·licituds de llibertat pels presos polítics catalans que han fet Amnistia Internacional i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de Nacions Unides. El PSOE, amb l’acord de PP i Cs, es dedica a intoxicar la informació sobre el moviment independentista català que transmet a l’exterior a través d’España Global. I el PSOE, amb l’enveja del PP i de Cs, ha estat capaç de nomenar ministres a persones com Fernando Grande-Marlaska i Josep Borrell. Tota una lamentable proesa del socialisme espanyol.
Fa poc més d’un any de la moció de censura que va guanyar Pedro Sánchez. Després d’aconseguir 180 vots i el suport d’Unidas Podemos, Esquerra Republicana de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, el Partit Nacionalista Basc i Nueva Canaria, és increïble constatar la seva incapacitat per governar amb una mínima sensibilitat cap a aquestes formacions polítiques. Que en menys d’un any el president Sánchez hagi provocat de manera reiterada el fracàs del seu govern i hagi forçat (sí, aquesta és la paraula) la convocatòria de dues eleccions generals, no només és un indicador de fiasco personal sinó també de fallida de l’estructura institucional espanyola. És d’una irresponsabilitat insòlita en un president de govern que Pedro Sánchez tampoc hagi estat capaç en aquests mesos de començar a fer política per treballar (o només encarar, perquè ni tan sols ho va esmentar en el debat d’investidura) i mirar de resoldre el conflicte amb Catalunya, que és el principal problema que té avui. Finalment, el president del govern socialista, exactament igual que el president Mariano Rajoy, ha atiat i legitimitat des del poder executiu un seguit d’actuacions execrables encaminades a potenciar sense treva la capacitat repressora de l’estat espanyol contra la dissidència política, social, artística i cultural.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
