Quan el catalanisme, ara reconvertit majoritàriament en sobiranisme, vindica el patriotisme no fa sinó apel·lar al sentiment de comunitat, a la nació, fent-se ressò d’un dels lligams més poderosos que existeixen per tal de relligar els individus amb la comunitat política del seu entorn. Aquest sentiment pot desbocar-se i tenir efectes negatius en el cas dels nacionalismes imperialistes, però en el cas dels d’emancipació constitueix un instrument formidable per escampar l’altruisme i la subordinació dels interessos egoistes als col·lectius en nom d’un progrés compartit. Per això em costa tant d’entendre els qui, en lloc de brandar el patriotisme sense complexes ni matisos, propaguen el patriotisme social com si s’avergonyissin de l’altre.
És que el nacionalisme català, fins al més aferrat als símbols i la identitat cultural, no ha tingut sempre una vocació social? És que els patriotes catalans no han maldat sempre per una pàtria tant lliure com pròspera, avançada, culta i on tothom trobés l’oportunitat per realitzar el seu projecte de vida en les millors condicions materials?
Fins i tot els patriotes titllats despectivament d’identitaris pels que no creuen (diuen) en les identitats nacionals, tot i que s’omplen la boca d’identitat de classe o de gènere, tenen una mare a qui costa molt de cobrar la prestació de dependència o entrar en una residència pública, un fill o un net que no troba plaça en una llar d’infants pública, han de pagar un censal pels implants dentals que no cobreix la SS o, ell o un parent, han d’agafar diàriament els trens de Rodalies saturats i impuntuals. Vull dir que no viuen en un món idíl·lic de símbols, himnes i banderes. Per cert, les banderes no posen el plat a taula a ningú, però una bona manera d’assegurar-te que tindràs un plat a taula és pertànyer a una comunitat política amb una bandera reconeguda per l’ONU.
A parer meu, doncs, cal reivindicar i enaltir el patriotisme sense eufemismes, per tal palesar que sense una ferma consciència nacional i un sentit de país insubornable que presideixi les nostres accions col·lectives i les nostres polítiques públiques, la nostra societat s’esmicolarà. Lamentablement, hem passat en pocs anys de creure que teníem l’estat a tocar, a constatar com la nació se’ns està estripant socialment (creix la pobresa i la marginalitat) demogràficament (avancem cap a un procés de substitució ètnica) lingüísticament (el català recula i esdevé residual en nuclis sencers) i econòmicament (perdem productivitat, poder adquisitiu i atraiem treballadors forans amb poca qualificació i n’expulsem de formats) Per tant, o recosim els estrips urgentment, i això requereix d’impregnar l’acció política del sobiranisme d’un esperit patriòtic que avantposi els interessos de la nació a qualsevol altre i d’una estratègia conjunta, o aviat ens haurem de conformar en esdevenir una minoria nacional empobrida i en procés de dilució.
Esmentava al títol també la confrontació. A quina mena de confrontació em refereixo? No invoco pas l’aixecament immediat de la DUI, perquè crec que ara no tenim ni la voluntat ni la capacitat per fer-ho, ni comptem amb prou padrins internacionals que incentivin a fer el pas. Ara bé, sí que cal acumular el màxim de poder en l’àmbit institucional, econòmic, corporatiu, cultural i associatiu per tal de fer efectiva l’ocupació real del territori que una DUI, el dia que vulguem dur-la a cap, requereix per atorgar-li el màxim d’efectivitat. Aquesta acumulació s’ha de traduir en l’accés als òrgans de govern de les institucions i de les entitats del món civil d’executives sobiranistes, si les majories democràtiques ho permeten.
Allí, doncs, on hi hagi una majoria sobiranista cal escollir una direcció de la mateixa filiació i barrar el pas amb rotunditat als espanyolistes. Cal fer-ho amb una determinació tan implacable com respectuosa amb els seus drets civils i polítics, perquè ni podem (ni crec que vulguem) utilitzar el joc brut que ha emprat l’espanyolisme contra nosaltres (espionatge il·lícit, persecucions judicials infames, libels periodístics) Crec, de tota manera, que cal distingir entre l’espanyolista que vol imposar la pertinença de Catalunya a Espanya, encara que la majoria de catalans no ho vulguin, usant la força bruta de l’Estat i invocant la seva majoria demogràfica (que no pas democràtica) i l’unionista que, tot i voler una Catalunya espanyola, és demòcrata, reconeix que Catalunya és una nació i és partidari de l’autodeterminació.
Als primers cal tractar-los com allò que són: uns espanyolistes supremacistes amb vocació d’ocupant que malden per una nació espanyola que inclogui i dilueixi la nostra, si convé a patacades. Conseqüentment, cal privar-los de tots els recursos humans i materials que atorga el govern d’una institució o d’una entitat, perquè si no els posaran al servei de l’anorreament de la nostra nació, que constitueix el seu propòsit fonamental. Atès això, tampoc no s’hi pot pactar cap acord de país si, prèviament, no s’avenen a reconèixer la realitat nacional catalana i el seu caràcter de subjecte polític amb dret a decidir lliurement el seu destí. Amb els unionistes demòcrates si pot, evidentment, teixir acords i complicitats, sobretot on no hi hagi majories sobiranistes prou fortes o calguin consensos que requereixen un abast inclusiu que vagi més enllà de l’aritmètica.
Aquesta acumulació de poder seria molt fàcil de consolidar en les diputacions (si més no a les tres petites) i els consells comarcals, que són òrgans d’elecció indirecta on l’eix social resta en segon terme i que estan adreçades a repartir subvencions i afavorir governs locals afins, però que posseeixen un volem de recursos materials i de plantilles considerables, que privaria a l’espanyolisme de puntals efectius a molts territoris i hi garantiria una sòlida hegemonia sobiranista. En els ajuntaments pot complicar-se més, per les tradicionals confrontacions personals i de model de gestió, però els partits podrien imposar l’obligació de competir-hi lleialment: si hi ha majoria sobiranista que governi la candidatura més votada i es teixeixi un pacte de govern o un de legislatura, si no es veuen amb cor de governar conjuntament.
Pel que fa a la Generalitat, no hi ha altra solució que competir lleialment per tal que el centre-dreta liberal i el socialdemòcrata escombrin electoralment cadascú el seu espai ideològic i després, si l’aritmètica ho permet, estableixen un pacte de govern o un de legislatura, garantint sempre la presidència per al més votat.
Quant a Madrid, caldria una unitat estratègica que assegurés unanimitat en les votacions i l’acció política pel que fa a l’eix nacional, per tal de compartir èxits i fracassos, i llibertat de vot en el social. Al front madrileny cal pagar al bipartidisme dinàstic amb el mateix cinisme que gasten ells i sense deixar-nos arrossegar pels seus jocs de poder, afavorint a qui més poder i recursos pugui transferir-nos però sense evitant caure al parany d’una reforma de l’Estat en clau confederal i plurinacional a la qual mai no accediran. Catalunya és una societat plural ideològicament i el sobiranisme ha de saber reflectir-ho sense interferir en la necessària unanimitat d’acció i pensament pel que a la defensa dels seus interessos nacionals.
Acumular el màxim de poder institucional amb voluntat de recosir la nació i enfortir-la en tots els àmbits, constitueix la manera més idònia per demostrar-nos que podem i volem ser un estat independent, per demostrar-ho als tebis (els qui fluctuen entre l’espanyolitat i la catalanitat i s’arreceren en el més determinat) i a la comunitat internacional i per poder denunciar la catalanofòbia genèrica de l’Estat (odi ètnic de manual) l’espoli fiscal, l’Espanya radial, el biaix inquisitorial de la justícia del Regne i l’estil difamatori i esbiaixat de la premsa espanyola. Acumular el màxim de poder en les entitats del món civil, suposa posar l’enorme incidència que tenen en tots els àmbits de la societat al servei d’una economia, una producció cultural, unes manifestacions esportives i una activitat científica i acadèmica relligades per un sentiment de catalanitat inequívoc que ens reforci com a nació pròspera i cohesionada, centrada en els propis interessos materials, un model de creixement genuí i la pròpia identitat.
Si no estem disposats a mantenir una confrontació de llarg recorregut dins de la nació, amb les espanyolistes que volen anorrear la catalanitat, i també a fora amb els qui regenten l’estat que ens oprimeix i ens sagna fiscalment, val més que ens dediquem a jugar a bitlles o a fer punta de coixí, activitats, per cert, molt lloables i recomanables, sobretot quan ja posseeixes un estat propi. D’altra banda, la capacitat i voluntat de confrontació, sense defalliments ni dubtes, és allò que mantindrà activat i engrescat el sobiranisme, ens farà respectables davant dels cagadubtes o dels qui admiren el poder i ens permetrà demostrar a la comunitat internacional que tenim prou caràcter i trumfos per assolir la independència i que, quan sorgeixi l’oportunitat, estarem prou preparats per fer-ho unilateralment si persisteixen en negar-se a permetre’ns-ho de forma negociada. Acumulant poder per al sobiranisme sense concessions i amb absoluta determinació, estarem enviant un seguit de missatges que seran descodificats per tots els qui coneixen com funciona el món, en el sentit que sabem perfectament què volem i ja ens hi adrecem, mentre establim els fonaments sòlids imprescindibles per satisfer les més altes ambicions.
