L’experiència de viure, en el si de Nacions Unides, l’edició 67 de la Comissió sobre la Condició de la Dona al món (CSW67) ha estat profundament enriquidora. En un doble sentit. Per un costat perquè poder escoltar “germanes de lluita” de realitats molt diferents, com la que viuen les dones de la República Democràtica del Congo, un dels països amb més violència masclista, et fa sentir rica en drets i valorar tot el terreny conquerit a Europa. Elles són dones valentes, enpoderades, que han vestit de colors el cor de la sororitat global. Dones fortes, que tanquen files i diuen “prou”, tot i saber que pagaran un preu molt alt i que algunes no arribaran a veure la victòria política perquè, com sempre, són camp de batalla de totes les guerres. Per la trobada s’han nuat un drap blanc al cap amb la paraula “paix”, “pau”, recordant-nos que no són elles les que trien el camí de les armes…
L’altre enriquiment prové de l’aprenentatge de poder veure com es treballa el consens en l’únic espai intergovernamental pel debat teòric sobre els drets humans al món, un espai que també vol ser garantia pels pobles i els individus oprimits i que, per aquesta raó, des de l’independentisme mirem amb confiança i esperança.
He pogut participar com a observadora en les sessions de negociació per redactar el document de conclusions del CSW67. Els diplomàtics de Nacions Unides encarregats de la tasca porten moltes hores de discussió, revisant paràgraf per paràgraf. Van començar amb un esborrany de set pàgines, on gran part del text era “heretat” de conclusions anteriors, per facilitar el consens. De fet, només s’han deixat per negociar en el debat obert 65 paràgrafs, els que fan referència al tema d’aquest any: l’accés de les dones a la tecnologia i la innovació, la lluita contra la bretxa digital que les fa més vulnerables i la violència digital que pateixen.
Quan ens incorporem com a oients, amb les altres diputades de la delegació del Congrés, tot just inicien la tercera lectura. Però les resistències s’han fet fortes i hi ha molts problemes per acordar cada fragment de text. Gairebé sempre per intervencions de la Federació Russa, o de Cuba o de Síria… Aquesta edició, la CSW67, ha estat a punt de quedar-se sense acord escrit, una situació que només es va donar en l’edició 56. Ha estat una mena de miracle poder tancar el document a les 3:30 de la matinada de divendres a dissabte. I és que el text precisa d’unanimitat de tots els països que participen en la negociació, de manera agrupada o individualment. Hi ha el grup de la Unió Europea, amb tots els Estats membre, el de “Buenos Aires”, amb els llatinoamericans, el G77 amb el gran gruix dels països de l’Orient Mitjà i també les grans potències que van per lliure com la Xina o Rússia.
Els acords no es fan per votació perquè cap estat pugui desentendre’s del consens final, fent servir com a excusa el fet d’haver-hi votat en contra. Alguns fan una mena de vots particulars, és a dir que accepten el text però fent constar totes les reserves que hi fan. Això els permet “ser a la foto”, però d’un consens molt fràgil. Tant, que va perdent contingut a mesura que passen les hores. Sovint, cauen paràgrafs sencers del document de partida. I, ocasionalment, com en un moment en què pren la paraula Cuba, l’amenaça de rebutjar tot el document treu el cap. El diplomàtic de l’Havana diu que ho faran si no s’incorpora la paraula “aplicables” dins del paràgraf per “reconèixer la necessitat d’assegurar la protecció de les obligacions respecte als drets humans internacionals en el desenvolupament i disseny de les tecnologies”. L’argument és que no tenen els recursos necessaris per aplicar totes aquestes obligacions però l’opinió majoritària que plana al plenari és que, en realitat, el que no hi ha és voluntat política.
El document de conclusions de Nacions Unides no és vinculant per cap estat. Ni tan sols hi ha un mecanisme que permeti fer-ne seguiment posterior. És una eina que ha de servir de guia per fer polítiques d’igualtat. Un text rellevant i valuós pels governants dels països alineats en la defensa dels drets de les dones però una mena de “greenwashing ideològic” per aquells governants que aparten a les dones de l’escola secundària o de la universitat, o que les peguen o maten per deixar al descobert els seus cabells en públic, o dels que miren cap a un altre costat quan les dones són violades pels seus caps a la feina, o quan son víctimes de matrimonis forçats…
Escenes com la del diplomàtic cubà esmenant el text es succeeixen sota la mirada de Maria del Carmen Squeff, ambaixadora d’Argentina davant Nacions Unides i que fa de facilitadora en la negociació. Té la missió de fer avançar, de la manera més fluida possible, el document de conclusions, mentre ordena el debat donant paraules aquí i allà amb el “you have the floor”. En un moment de bloqueig, fa una crida a l’empatia tot dient: “Estic abusant, potser, de la meva situació (de facilitadora). Però ho faig des de la bona voluntat. Si us plau, estem defensant els drets de les dones al món!”. Aquest recordatori en una sala plenària de Nacions Unides ressona, paradoxalment, fora de lloc. I tampoc no evitarà nous moments de dissens i de polèmica. Com quan, en un altre paràgraf, Cuba, acompanyada en aquesta ocasió per la Xina i per l’Iraq, demana que en el text consti que s’aplicarà el “sistema legal respectiu”, per assegurar-se que el document de conclusions estigui sempre emmarcat dins de la legislació interna de cada estat.
Tot aquest estira i arronsa semàntic passa lluny dels escenaris de violència i de vulneració de drets que pateixen les dones. I, de ben segur, sense que les víctimes puguin tenir mai constància d’aquest caminar feixuc i lent dels drets quan intenten conquerir espais. Els diplomàtics en diuen “passes de nadó”. L’important però, com en d’altres qüestions de drets humans, és no fer passes enrere.
Pilar Calvo. Diputada al Congrés
