17Quan a les aules s’explica el funcionament del sistema polític espanyol es destaca el rol central dels parlaments. En els sistemes parlamentaris, la legitimitat dels governs i de les lleis neix a les cambres, ja que són les úniques que han estat electes per democràcia directa. El seu funcionament, però, depèn d’unes normes i sovint respon a l’impuls del govern de torn. L’oposició, per la seva banda, ha d’escenificar les seves posicions polítiques però alhora aspirar a negociar amb el govern de torn mesures concretes –especialment en escenaris sense majories absolutes-. Aquest és el cas a Catalunya i a Espanya actualment.
Personalment, cada cop m’agraden menys les posicions maximalistes expressades a les cambres de representació. Hi ha molts mecanismes per marcar perfil propi, com ara mocions, propostes de resolució o esmenes a la totalitat dels pressupostos. La utilitat de moltes d’aquestes iniciatives és certament limitada, més enllà de servir per a que els partits polítics puguin vanagloriar-se de la seva coherència i capacitat d’impuls –i per a que pengin les intervencions parlamentàries a xarxes-. Eines d’autoconsum que no posen les bases per a assolir cap acord rellevant en matèria de polítiques públiques, redistribució, benestar ciutadà o alliberament nacional.
L’exemple més emblemàtic d’aquesta manera de fer política el vam observar quan Junts, encara amb Directors Generals i altres alts càrrecs al govern, va defensar a principis de mes una moció parlamentària que posava de manifest “la pèrdua de suport parlamentari” del govern d’Aragonès. En una intervenció solemne, l’excap de gabinet de Puigdemont i Torra, Josep Rius, va afirmar que el govern actual “no era de fiar” perquè el “president de la Generalitat no compleix els acords”. Amb una calculada ambigüitat, la moció presentada per Junts va aconseguir els vots favorables del PSC, dels Comuns i de la CUP. I quin haurà estat el resultat d’aquell esforç tàctic? Doncs dues setmanes més tard, les conseqüències d’aquella moció no existeixen; precisament perquè l’oposició parlamentària no és capaç de proposar una majoria alternativa per a governar.
És cert, però, que el govern d’Esquerra Republicana i independents està obligat a arribar a acords amplis i a tenir capacitat d’interlocució amb diferents actors de l’arc parlamentari català. El govern ha de practicar el parlamentarisme més pur, i intentar fugir del fantasma del bloqueig i la paràlisi amb energies reforçades i amb voluntat de cedir. La negociació pels pressupostos és el primer acte d’aquest nou escenari i de moment sembla que està tenint lloc a porta tancada. Curiosament, quan la cosa es posa seriosa, tots els actors que van votar la moció de Junts (també Junts!) estan negociant el seu vot favorable als comptes de la Generalitat.
Davant d’un escenari de crisi econòmica i de patiment social el bloqueig polític no és una opció. Així ho demostra la negociació a Madrid pels pressupostos i la supressió del delicte de sedició del codi penal -una bona notícia d’aquelles que amb la perspectiva dels anys sabrem interpretar de manera més justa-. Aquest context de negociació multinivell és una bona oportunitat per al PSC, que malgrat haver crescut electoralment a costa del declivi de Ciutadans, no ha sabut jugar un rol de centralitat al panorama polític català. Si els socialistes volen recuperar la seva tradició catalanista i trencar la dinàmica de blocs, tenen clars incentius per a arribar a acords puntuals amb el govern.
La CUP, després d’haver estat aritmèticament imprescindible durant els anys del procés, ha vist un pèl desdibuixada la seva presència i influència pública. Ara se li presenta una oportunitat ben rellevant: cooperar amb ERC en la governabilitat del país. I no ho dic jo, ho afirmava l’exdiputat cupaire Pau Juvillà a un article titulat “Mà estesa i puny tancat”, on deia que “la sortida de Junts, […] obre noves perspectives que cal explorar[…]”. Juvillà entén que aquest apropament cal fer-lo “si s’escau, braç a braç amb altres forces nítidament d’esquerres i que tinguin el dret a decidir com un principi inexcusable”. Clar i català.
Per la seva banda, en la línia del que descrivia l’exdiputat cupaire, els comuns poden consolidar-se com un soci estable del govern. A més, el seu espai exerceix amb orgull el rol de bastidor de ponts entre Barcelona i Madrid, com també ha succeït a la negociació de la supressió de la sedició. Win-win.
A la negociació sobre els nous comptes de la Generalitat Junts s’enfrontarà una altra vegada a la seva particular batalla entre el doctor Jekill i Mr. Hyde. Mentre el laurisme octubrista s’imposa a xarxes, el pragmatisme turullistagoverna el dia a dia de l’estructura partidària. Les enquestes no li auguren un bon resultat, fet que pot implicar que els juntairesfacin gestos per a recuperar una mica de focus mediàtic. Votar els pressupostos que havia preparat el conseller Giró podria ser el primer pas d’aquesta nova actitud.
Al final, aquesta dinàmica d’acords va força més enllà de la negociació dels comptes, perquè l’endemà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya tornarem a necessitar sumar sigles per a investir governs i aprovar lleis. Caldrà estar atents, però, als interessos obscurs que poden portar a la construcció de possibles Frankesteins, com el que va fer que Junts i PSC pactessin el govern de la Diputació de Barcelona. Cal que els partits polítics de casa nostra assumeixin que, en un horitzó proper,no hi haurà majories absolutes ni (potser) governs amb majoria parlamentària. Qui governi haurà de negociar tant intensament com ara ho haurà de fer l’executiu Aragonès. En canvi, aquells que juguin a bloquejar les institucions segurament tindran més difícil accedir a responsabilitats polítiques (a municipis i a la Generalitat) i minimitzaran la seva influència en la governabilitat del país.
