Vaig escriure fa dies aquesta piulada, després de sentir les dues primeres intervencions de la comissió del Parlament sobre el 155: “Quina diferència humana entre Jordi Turull i Oriol Junqueras”. Naturalment, la canilla de guàrdia em va saltar al coll, ja me l’esperava, la policia política de Twitter —professional o miliciana, això ja no ho sé— fa molta feina per ofegar qualsevol dissidència contra els líders. Però el més curiós del cas és que ningú va entendre que jo volia criticar Jordi Turull, al qual vaig citar primer. Tots els gendarmes d’internet que em van renyar, tots, van entendre que qui sortia perdent amb la comparació era Oriol Junqueras. És curiós. Junqueras és un pres polític per moltes raons, però quan se li escapa a mossèn Carlos Carrizosa, quina cosa, aleshores queda confirmat del tot, quan els teus enemics polítics fan servir el teu mateix llenguatge és que el cinisme té un límit, aleshores les coses cauen pel seu propi pes. Si us agraden les pel·lícules i les novel·les de judicis, veureu que totes les trames es basen en el mateix principi de la contradicció. Quan una persona es contradiu és que està mentint, conscientment o inconscient. Quan una persona menteix no ho pot fer indefinidament, no pot dir sempre el contrari del que pensa. És una mena de dislèxia. El cervell no pot anomenar esquerra a la dreta i dreta a l’esquerra sense un esforç afegit. Al final el cervell diu la veritat i la voluntat no hi pot fer res, al final el mentider es contradiu, al final no pots passar sense més ni més d’una banda a l’altra del mirall. Al final les pel·lícules i les novel·les de judicis són com la consulta del psicoanalista, on els lapsus et delaten.
Tots els polítics menteixen, tots els humans mentim, o no ho diem tot, o no som gaire honrats amb nosaltres mateixos, o amb els altres. No és gaire seriós dir que la política està feta de mentides, no ens enganyem, perquè com deia Oscar Wilde, el problema no és la quantitat sinó la qualitat de les mentides. Què en fem o no en fem d’aquestes mentides. Si ens fan espavilar o no, si ens fan somniar o no. Si contemplem un número de màgia, si el màgic Pop, Antonio Díaz Cascajosa, ens enganya de veritat direm que és un bon professional, que és un bon il·lusionista. Li estarem agraïts. I si li veiem el truc, si li veiem el llautó, podrem queixar-nos amb tota la raó, perquè la il·lusió, l’idealisme, l’espiritualitat, aleshores s’adormirà en un toll de guix.
Quan Oriol Junqueras exhibeix el seu immoderat egotisme, la seva falsa modèstia, la seva bonhomia que grinyola, esdevé poc creïble. Esdevé antipàtic. No perquè tingui una ambició catedralícia, no perquè tingui una immillorable opinió d’ell mateix, sinó perquè ens vol fer creure de tot el contrari. Fa veure que riu però no riu. I ens ho vol fer creure amb trucs antics, de faquirs de fira, de capellans de parròquia rural, de venedors d’un regenerador capil·lar. Ens vol fer creure, atenció, que ell és, ni més ni menys, que el nou Jordi Pujol, el nou gran venedor de fum i fumera. El nou gran mentider. Ens vol fer creure que la presó política l’ungirà com a líder suprem i que, com va dir Jordi Pujol “d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres. No ells”. Com si fos tan fàcil jugar a la superioritat moral pujolista, com si fos possible que et votin amb l’entusiasme amb el que votaven l’ex president de la Generalitat. Dir i repetir i tornar a dir que tu ets un tros de pa beneït no et converteix en millor persona. Insistir en un número de màgia que no convenç, sempre, sempre, sempre, acaba explotant-te a la cara.
