De tot aquest sidral tan innecessari com grotesc entre independentistes, que amb una mica d’enginy i seny hauria d’acabar amb allò tan Shakespearià del molt soroll per a res, el que més sobta, per capciós i tèrbol, és el fet d’utilitzar pèrfidament la figura d’Oriol Junqueras com l’home que posarà ordre en aquest desori anomenat “procés” i assentarà les bases per una nova relació entre Catalunya i Espanya. Així, a ulls de molts catalans Junqueras pot ser percebut com el botifler necessari que li fa la feina a l’Estat corrent el perill de veure’s perseguit per una ombra de dubte i de traïció que no reflecteix amb honestedat les credencials polítiques i el patriotisme del de Sant Vicenç dels Horts. Agradi més o menys el polític republicà, no és cap botifler i si s’ha equivocat d’estratègia i rebobina en l’error benvingut a un club llarguíssim a Catalunya i en el catalanisme en particular. Aquest Estat que ara l’afalaga, no oblidem que és el mateix que l’ha posat a la presó i que compta amb instruments per pressionar, seduir, extorquir o elogiar les seves presses segons sigui la seva conveniència. Vanitats i egos a banda, fóra bo que Junqueras i els seus acòlits defugissin aquests cants de sirena que només persegueixen la nostra fi; li diem ERC, Junts X Catalunya, la CUP o el Casal de Sants ja que per ells tots som Catalunya, és a dir objecte identificat per anorrear o desballestar.
En aquest sentit, faria bé el partit republicà de sortir al pas d’aquest pou sense fons de declaracions per part de la intelligentsia progressista espanyola atès que, distorsionant la realitat, en res ajuden a millorar la relació entre les diferents formacions independentistes, en especial les dues grans que haurien de ser les encarregades de culminar el procés cap a la independència. Cas que ERC jugui a fer-se l’orni correrà el perill de fer seguiment del que l’enemic aconsella, perquè totes aquestes abraçades i elogis cap a Llongueras, tenen com a finalitat en primera instància el desterrament absolut de Puigdemont, no havent-lo pogut repatriar a Espanya; i en segon terme l’ofec a Junqueras i a tots els seus intents d’assolir una majoria més àmplia a favor de la independència. L’Estat pot equivocar-se, i a fe que amb Catalunya d’aquest art n’ha excel·lit abastament, però l’Estat és impenitent alhora d’actuar amb contundent conseqüència davant d’aquells que considera traïdors a la pàtria, i en aquesta comesa, els ara enemistats diuen que ad aeternum Junqueras i Puigdemont, gaudeixen de la mateixa categoria per part dels “botxins” de l’Estat.
Junqueras sap d’història, el doctorat no va ser regalat com ara està de moda, però no en devia saber prou per conèixer la història d’Espanya i la seva particular relació amb els catalans. Altrament, no s’explica que pogués refiar-se d’aquells o d’aquell que li presagiava una curta estada a la presó per sortir al cap de quatre dies amb honors de cap d’estat. Ara per ara, el millor remei per fer sortir els nostres presos, com per fer tornar els nostres exiliats, és complir el mandat de l’1 d’octubre i fer la independència. Com? Per començar no fent mai cas als teus enemics ni als amics dels teus enemics –recordem a Tusk i la promesa de mediació-, i dos tenint fe amb un poble que avui es troba mancat de líders que actuïn amb habilitat des de la irrefrenable obediència al poble de Catalunya i que vagin i vegin més enllà de les nostres fronteres. La independència es una lluita interior que la guanyarem a l’exterior.
