A les xarxes s’han difós diverses publicacions -algunes de cuiners- dient que a Madrid s’hi fa el millor “pantumaca” del món, No ho poso en dubte, perquè també segons les xarxes a la capital de l’imperi s’hi fa la millor paella valenciana, la millor fabada asturiana i suposo que s’hi beu la millor orxata. Segons la revista Viajar, que ha presentat un mapa de les especialitats regionals d’Espanya -una visió franquista i fatxa-, a Catalunya li toca el “pantumaca”. Una autèntica bestiesa, tant per la grafia- el “pantumaca” és un plat madrileny- com pel fet que no és ben bé un plat. També ha incendiat les xarxes l’entrevista a una influencer basca -una ignorància compartida per espanyols i bascos-per part de la Barceló a la SER en la qual nega l’origen català del pa amb tomàquet. Però, en tots aquests casos, a part que denoten ignorància i odi a la llengua catalana -ignorància compartida per bascos i espanyols-, es parla de la versió madrilenya del plat, que té poc a veure amb l’original catalana.
Altrament , l’origen del “pa sucat amb tomata” -com es diu a Girona-, del pa amb tomaca, del pamboli- com es diu a Mallorca-, es relaciona amb la cultura de l’oli dels països mediterranis: era la llesca de pa, a vegades torrat, que se sucava a la gerra de l’oli novell.
Una variant de pa amb oli és el que es fa amb pa torrat on, com a Catalunya, s’hi pot fregar un all. Nèstor Lujan ens parla d’uns versos paròdics de Pompeu Gener, que imiten un català antic, escrits al seu amic el comte de Foixà des de París l’any 1884. Pompeu Gener i Babot, “Peius”, fou un típic personatge modernista que va viure força temps a París. Des d’allà, sentint la típica enyorança del català que es troba fora, va escriure aquesta descripció del pa amb tomàquet: “Lo que menjàrem certa nit,/ ço és pa amb oli, amanit/amb tomaca, e bon profit,/s’ ha fet de moda…/Madama Adam n’ha menjat, Judit Gautier molt li ha agradat/e fins la gran Sarah Bernardt/s’ha fet la llesca”.
L’historiador occità Pierre Vilar, l’esmentat autor de Catalunya dins l’Espanya moderna, es va fixar amb aquesta “penyora de continuïtat” que és la cultura del pa, el vi i l’oli…i l’ afegit del tomàquet. Ha escrit el següent: “Permeteu-me un record personal. Vaig tenir la ocasió, a principis dels anys 50, de participar en un creuer per Escandinàvia, on aviat vaig distingir entre els passatgers un grup de catalans. Naturalment, els vaig reconèixer en primer lloc per la seva llengua…i finalment (i potser sobretot) per les seves preferències culinàries”, entre elles el pa amb tomàquet (Reflexions crítiques sobre la cultura catalana, 1983).
Robert Graves nha escrit un llibre exel·lent i Leopoldo Pomés un altre, que entraria dins la categoria snob: era de bon to a Barcelona, per part de la gent benestant, invitar a un pa amb tomàquet. Manuel Vázquez Montalbán, a El premio (1996) diu “un prodigio de koiné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal (…)Y resulta que este prodigio alimentario se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, pero con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna“.
Com a paràbola de l’anticatalanisme atiat al País Valencià, el pa amb tomàquet no se n’ha escapat. Ja fa anys, la revista Valencia semanal (agost de 1978) feia una paròdia de la paranoia blavera que sostenia, i sosté, que els catalans els han furtat tot, incloent-hi la paella. Amb aquest títol, “Boicot al pa amb tomaca” hi deien: “Hemos sido informados por un vecino que ha estado estos días en la zona norte del Regne de Valéncia (sic), región cuyo nombre omitimos para no hacerle publicidad, que ha llegado a tal extremo la fobia con todo lo que produce la rica tierra de Valencia que ha sido prohibida la venta en bares y restaurantes del típico plato valenciano “Pa amb tumaca y pernil”.
