A redós de la celebració de l’Any Fuster sovintegen les converses sobre l’estat actual dels lligams emocionals i polítics entre Catalunya i el País Valencià. I en general se’n conclou que el procés independentista del Principat, tot i haver despertat un corrent d’opinió de suport i adhesió de sectors sobiranistes, en termes generals comportà un distanciament tàctic amb les organitzacions polítiques valencianistes majoritàries, sempre captives de la reacció espanyolista, sempre temoroses de ser acusades de complicitat amb l’independentisme català. Durant anys ho vaig poder viure en la relació mantinguda amb el bon company de fatigues parlamentàries Joan Baldoví, sempre amatent que no aparegués una estelada en alguna fotografia en què apareixia al costat dels independentistes o refractari a presentar conjuntament alguna iniciativa parlamentària. Una manera de fer-se escàpols (amb tota legitimitat) dels apestats, tal com vaig tenir ocasió de constatar també en el Congrés dels Diputats quan Mónica Oltra i altres comissionats de les Corts Valencianes hi foren presents arran de l’aprovació de la reforma de l’Estatut del País Valencià.
A destacar, alhora, una segona constatació: en la mesura que l’electorat independentista principatí s’ha ampliat fins assolir unes xifres inimaginables pocs anys enrere i en la mesura que també ha aparegut una nova generació de quadres polítics provinents no tant de l’independentisme “històric” com de l’independentisme de gestió i sovint sorgit del que s’ha anomenat “electorat sociològic de frontera”, l’imaginari de la nació completa (De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó) ha tendit a diluir-se. Paradoxalment, doncs, la normalització i l’èxit creixent de l’independentisme a Catalunya ha afeblit el marc d’actuació política dels Països Catalans, encara més aguditzat arran de les resistències de València estant a normalitzar les emissions de la televisió pública catalana. En els darrers mesos n’hem tingut una bona prova arran de la decisió de Wolkswagen de dur a terme la construcció de la planta industrial per produir bateries al Camp de Morvedre. Decisió percebuda majoritàriament des del Principat amb el mateix dolor o indiferència que si els inversors haguessin optat per Extremadura.
Val a dir que el valencianisme majoritari actual no té com a horitzó la plena sobirania, objectiu que ni tan sols figura en llurs estatuts, llevat d’Esquerra Republicana del País Valencià que és present de manera minoritària en alguns ajuntaments (en el govern municipal com de Crevillent, però normalment a l’oposició) i ha concorregut també a les distintes convocatòries electorals tant d’abast valencià com estatal.
Diverses i complexes són les mesures a emprendre per tal de recuperar el tremp perdut, però n’hi ha un d’urgent. Em refereixo a la representació en les Corts espanyoles de càrrecs electes valencians per tal que l’independentisme valencià pugui tenir-hi veu directa i estigui en condicions de traslladar-hi les seves aspiracions i objectius, els quals, bo i atenent a les característiques del país, divergeixen de les del Principat.
Aquest camí fou iniciat per Agustí Cerdà l’any 2004. President d’ERPV, ocupà el càrrec de diputat a Corts en la vuitena legislatura durant els anys 2004 i 2008, elegit en la circumscripció de Barcelona, i sobre ell va recaure els treballs de l’Estatut, els debats del transvasament del Xúquer, la denúncia de l’espoli fiscal i tantes altres batalles polítiques d’abast valencià.
Avui, més que aleshores, cal que l’experiència d’Agustí Cerdà deixi de ser una anomalia, com molts anys abans ho havia estat arran del final tràgic de la II República la de Vicent Marco Miranda integrat al Grup Parlamentari d’ERC en les corts republicanes.
Per això, celebrem que en el darrer Congrés Nacional d’Esquerra Republicana, la militància aprovés que a partir de la pròxima convocatòria electoral les candidatures del Principat hauran de garantir la presència de càrrecs electes residents a altres territoris de la nació. Ben segur que tan sols es tracta d’una mesura d’entre les moltes que caldrà tenir presents, però important. Tant com perquè les altres forces independentistes que són presents també a les Corts espanyoles s’hi afegeixin.
