Durant els darrers anys al País Valencià hem assistit a una espècie d’emblanquiment de la violència anticatalanista. Segurament, perquè els qui l’han impulsat -de forma conscient o no- no la van viure i, també, perquè el relat de dos bàndols radicalitzats que es van tustar en un passat ja molt llunyà afavoria el procés de consolidació d’un nou marc polític en què el valencianisme n’ha assumit sense complexes l’imaginari del regionalisme conservador. Un imaginari que es va imposar a la dècada dels setanta i dels vuitanta a colps en el carrer i amb el xantatge polític en les Corts i els mitjans de comunicació.
Algú va titllar aquella confrontació com a Batalla de València però el ben cert és que no hi ha haver cap batalla sinó com molt bé va apuntar el sociòleg Josep Vicent Marquès el que es va produir va ser una massacre de les forces reaccionàries contra un valencianisme progressista que començava a alçar el cap i que volia no tan sols recuperar cultural i lingüísticament el país, retrobar-lo amb la resta de països de parla catalana, sinó també trencar les seculars inèrcies sucursalistes, vèncer l’assimilacionisme, construir, reconstruir el país que som.
Si el lector inadvertit de Catalunya vol saber de què va anar tot allò només ha de recordar les els actes de violència protagonitzats per l’espanyolisme a Catalunya, les brigades de llevallaços, l’ofensiva confusionària dels mitjans de comunicació de Madrid i afegir una bona dosi de pólvora.
Tan se val. Aquella violència, la del garrot però també la simbòlica segons l’entén Bourdieu, la vaig viure de primera mà i durant anys i panys n’he escrit abastament sobre la qüestió. Quan l’any 2006 vaig publicar la primera edició de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme, no van faltar els qui pensaven que aquell era un assaig sobre un passat llunyà amb un interès relatiu. Són els mateixos que aquell 2006 pensaven que l’anticatalanisme estava mort però el ben cert és que vaig haver de fer la primera presentació del llibre en Castelló de La Ribera en un clima d’amenaces. No en va, en aquest poble de la Ribera del Xúquer es van produir alguns dels actes més execrables, sovint concentrats en la figura del seu alcalde comunista, Vizcaino. L’ex falangista i líder del Grup d’Acció Valencianista (GAV), Juan García Sentandreu, va convertir aquella població justament en un dels seus camps de maniobra a compte dels intents de l’esquerra local de valencianitzar el seu topònim. No va ser l’únic cas.
Després de 2006, les violències, amb una intensitat menor, continuaren i crec que continuaran perquè el bloc conservador té en l’anticatalanisme, en atiar l’odi contra els catalans i atribuir als valencianistes el delicte de lesa traïció, de ser el Cavall de Troia de l’imperialisme català i el rojoseparatismo, un coartada perfecta per a desplegar el seu agressiu discurs. Tant és així, que en pocs mesos hem vist com PP, CS i VOX, de vegades amb la complicitat del PSOE, han intentat esborrar dels nomenclàtors dels seus pobles noms com els de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i, més recentment, Enric Valor.
La Batalla de València, la massacre de València, no va ser, doncs, una batussa entre radicals sense importància. Va ser una operació orquestrada des de les clavegueres de l’Estat que va impedir el desplegament polític del País Valencià des de fa segles subjecte als interessos d’una dreta castellanitzada i corrupta que després de governar la Generalitat durant quasi vint anys no ha deixat estaca en paret.
El cas es que el jove historiador Borja Ribera acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat de València en què quantifica els actes de violència comesos al País Valencià des de la mort de Franco fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. D’un Estatut, val a dir, tallat a mida dels senyors d’UCD i AP que van posar de genolls al PSOE enmig d’un clima irrespirable de tensió atiada pels escamots del “no mos fareu catalans”.
Ribera parla d’un miler d’actes violents, dels quals 162 molt greus. Segons l’estudi, El 73’4 % d’aquests van ser comesos per l’extrema dreta, un 16’7% per grups d’esquerra radical o independentistes i la resta són d’atribució dubtosa. L’historiador, que recorda els intents d’assassinat de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner o el paper incendiari de Las Provincias sota la direcció de María Consuelo Reyna, explica tot això al periodista Lucas Marco en el Diario.es.
Crec que és una tesi que s’haurà de llegir. Sobretot, que l’haurien de llegir els joves que van nàixer i créixer durant els anys d’hegemonia del PP i que potser es van fer valencianistes en un context de renúncies i tacticisme, d’esgotament i de por.
Queda molt encara per a esbrinar. El periodista Francesc Bayarri va donar llum sobre els atemptats a Joan Fuster, el dimoni emplomallat del blaverisme, avui oblidat pels sectors oficials del valencianisme. No sabem però -encara que ho podem imaginar- qui va fabricar les bombes contra Sanchis Guarner, contra Carraixet, contra les llibreries com Tres i Quatre o contra el qui va ser el primer president del Consell, Josep Lluís Albinyana.
Potser no ho sabrem mai. Del cert, que la situació no és la mateixa que en 1977 o en 1986, però la dreta valenciana no es resistirà a continuar explotant l’odi al valencianisme progressista i a Catalunya encara que els rèdits no siguen els mateixos i encara que avui l’horitzó polític d’aquest valencianisme siga molt més ample. No es resistiran perquè saben que difonen el seu missatge entre una població desinformada. Heus-ne ací justament, una de les causes del triomf de moltes de les estrafolàries idees de l’anticatalanisme. I perquè compten amb aliat molt poderosos i amb mitjans de comunicació que els fan d’altaveu.
L’antídot contra aquest verí no potser assumir l’imaginari regionaloide llegat per la dreta, ni tampoc amagar el cap sota l’ala. Hauria de ser la cultura, la informació, la coherència i la claredat política.
Francesc Viadel
