Ha compartit el lector una paella com “abans” es feia? Paellera al mig. Una línia imaginària fixa, triangles iguals, “porcions” individuals. Prohibit sortir-se, encara que al costat estiguin els millors ingredients. A València em van convidar. L’amfitrió es va acurar molt. Ho va posar tot. El van ajudar. En la taula: parts iguals. Jo no vaig aportar res. Em va semblar injust. Vaig pensar en l’empresa, a Espanya, a Catalunya.
Beneficis empresarials / tancaments d’empresa.
Dues publicacions. CCOO: “els beneficis empresarials són la causa de l’augment de preus”. Es refereix a empreses energètiques, financeres. Titular capciós. Les grans són només el 0,83% del total. I el 99% restant? Altra: “Els concursos de creditors es disparen després de la fi de la moratòria”.
Com a consultor, percebo demagògia sobre beneficis empresarials. Perjudica als qui diuen voler defensar. Els beneficis són indispensables per a sobreviure, competir, innovar, invertir, amortitzar. Més beneficis: més recursos per als seus “famolencs” determinants. Un país amb empreses en pèrdues, dependents de subvencions: pobresa, atur, subdesenvolupament. No es pot, deu, viure sempre de la subvenció. Grans beneficis, ben repartits, és positiu per a tots. Què es prefereix a Catalunya?
Per què “paella i empreses?
Una paella és com una empresa amb 5 comensals progressivament famolencs:
Capital, accionistes. Creen, financen, arrisquen, inverteixen. Apetit?: màxima seguretat, rendibilitat, liquiditat. Per a atreure, retenir, cal oferir-los més que altres alternatives.
Treball, col·laboradors. Aporten formació, experiència, temps, motivació (o no!) Tenen “ideologies, models, “competències”. Uns perceben l’empresa com a explotadora, enemiga. (Teoria X). Uns altres, oportunitat de realització i creixement. (Teoria I o Z) Apetit?: Seguretat, permanent millora salarial i condicions amb menys treball. Canvien per a optimitzar això.
Proveïdors. Aporten recursos materials, serveis, finançament, etc. imprescindibles. Apetit? Fidelitat, seguretat. Compres creixents, preus més alts. Comptat o mínim termini. Venen al millor postor.
Mercat. Clients. Tenen necessitats, motivacions, que desitgen satisfer amb el que compren. Apetit? Novetats, màxima qualitat, servei, al menor preu. Màxim termini. Busquen les millors ofertes.
Societat. Estat! Aporta marcs legals, reguladors, formació a professionals, serveis molt diferents a tots: Empresa, col·laboradors, proveïdors, clients. Apetit? Voracíssim: impostos, treball, estabilitat, pau social. Vots!
Cada “famolenc” condiciona, determina, a la resta.
Al·legoria: paella amb cinc boques progressivament voraces. Empresa: entitat amb cinc “ens” progressivament famolencs.
Què succeeix quan un vol o “menja” més, envaeix les racions dels altres? Com han de reaccionar aquests? El contrari: quins efectes si cadascun és responsable, corresponsable, perquè progressivament hi hagi més i millor, es doni resposta a les expectatives, necessitats, per la qual cosa s’aporta? Deduïble! Quin “model” predomina en la relació España/Catalunya? Dins de la mateixa Catalunya? Col·laboració o conflicte?
Traslladable al conflicte España/Catalunya?
Totalment. S’imposa “pa per a tots”. Això exigeix que “algú”, prepari camps, sembri, cuidi el sembrat, regui, elimini males herbes, culli, traslladi el blat, el converteixi en farina, faci el pa. Tots exigeixen menjar, pocs sembren fins a fer pa. Aplicable a la paella. Catalunya genera molt blat, molt d’arròs (al·legòric). Cap pagès cega les seves principals fonts d’aigua o maltracta les seves millors terres. Com tracta Espanya a Catalunya, a “tots” els seus habitants? En funció de la seva aportació?
Com reaccionar quan l’Estat decideix que uns mengin més que el que produeixen a costa d’uns altres que sembren, generen molt, però els toca menys? Com qualificar que el “hiper famolenc” Estat aporti molt menys del que recapta a Catalunya? Dades oficials confirmen desequilibri “generació/recepció”. Catalunya, primera generadora de riquesa productiva, 25% d’exportacions. 16% de la població, 19% del PIB. Motor econòmic d’Europa, segons la UE. L’Estat no sols no la cuida. L’asfíxia, espolia! (The Wall Street Journal), no inverteix.
Fenomen atípic: Sucursals dels partits espanyols a Catalunya, grans patronals, sindicats, mitjans…, amb els seus militants, afiliats, votants, accepten aquest demostrat maltractament. Prefereixen una “dependència”, que els perjudica!, als clars beneficis d’una independència que tant beneficiaria a “tots” els que generen, viuen, “mengen” a Catalunya. Com qualificar-ho, justificar-ho?
Com han de reaccionar els qui saben que aporten un % molt alt de la paella, però perceben un % molt menor de ració? Per què es conformen? Mentre siguin “dependents” ja saben què succeeix…
Paella/Empresa: 5 boques, 5 factors en creixent exigència.
Empresa catalana: Només generant riquesa; actuant, repartint amb criteris “funcionals”, podrà sobreviure i satisfer les diferents expectatives. No fer-ho, aspirar o retirar més a costa dels altres: conflicte, fracàs!
Catalunya: Davant la realitat, només sent independent, autogestionant els molts recursos que genera, podrà satisfer als seus “cinc” comensals propis: empreses, col·laboradors, clients, proveïdors, societat. Només la independència optimitzarà desenvolupament, treball, prosperitat, per a tots. I què opinar d’identitat, llibertat, independència política, etc.? Què és coherent? Sotmetre’s, resignar-se, o…?
S’actua a Catalunya perquè hi hagi cada vegada més paella i cada “comensal” se senti satisfet segons la seva aportació, competències, expectatives…? O el contrari…?
Espanya disposa arbitrària, injustament, del “graner” de Catalunya. Què és el coherent?
Catalunya genera paella, però la seva ració… és racional? Què és el coherent?
Dependència negativa o independència positiva…?
