He volgut deixar uns dies per parlar dels pressupostos i de tots els pactes als quals està arribant, no tan sols el govern de la Generalitat en l’àmbit de Catalunya, sinó també a canvi de la governabilitat a Madrid. I és que cada pacte al qual s’arriba que després no es compleix, és una humiliació més pel poble de Catalunya, però sobretot pels independentistes.
No pot ser que constantment s’arribi a acords blanquejant i facilitant el govern a aquells que ens van aplicar un 155, van aplaudir quan ens apallissaven per voler votar, van tancar-nos a la presó i encausar-nos, però que a més presumien de controlar la fiscalia. La fiscalia que insta als jutges a demanar les penes més altes pels presos i exiliats independentistes.
Al govern d’Espanya li surt molt barat – per no dir gratuït – el suport dels partits independentistes catalans. Sobretot el suport d’un determinat grup de l’independentisme català. Quan no compleixen amb el que es comprometen, quina força tenim? En què ajuda que el partit que tot ho pacta a canvi de molt però amb efectes zero, que blanquegi els partits i governs que volen acabar amb nosaltres? Quin missatge es dona davant el món mentre els mateixos independentistes catalans estan pactant amb aquells que els van apallissar i els van tancar a la presó?
A mi m’agradaria que algun dia sortís Oriol Junqueras i m’expliqués què ha canviat des del 2014, quan afirmava que la independència pactada amb Espanya era impossible. Que Espanya no pactaria mai i que sempre que podria ens enganyaria. Què li ha passat per fer un discurs totalment contrari al que defensava?
I què me’n dieu de l’acord al qual van arribar per la modificació del Codi Penal? Algú em pot dir de què ha servit tot plegat? Si fins i tot n’hi ha que exigeixen que les penes siguin més elevades contra els independentistes, inventant un nou tipus de malversació i interpretant-lo com han volgut. Però recordeu que a més a més ens posa als peus dels cavalls a tots els independentistes que vulguin sortir al carrer a manifestar-se. Ara mateix, accions com les de Tsunami Democràtic condemnarien a tothom que hi anés. Sense anar més lluny, les manifestacions que s’han vist a França serien castigades, gràcies a la gran estratègia negociadora d’una part de l’independentisme català amb aquest govern tan progressista i tolerant del regne d’Espanya. Un govern format per un partit que no ha estat capaç ni de demanar a la Unió Europea que el català, juntament amb el basc i el gallec, formin part de les llengües oficials del Parlament Europeu i així, dotar-nos dels mateixos drets que els eslovens, els suecs o els finesos.
El 2017 ens van llençar a les urnes prometent que es faria efectiu el que sorgís d’aquell mandat. La realitat és que Catalunya està dirigida per un govern que demostra que no tan sols no ho complirà, sinó que farà passos enrere i posarà tots els impediments perquè puguem esdevenir independents.
Quantes independències del món s’han fet del regne d’Espanya en les que s’hagi arribat a un acord amb aquests? Quants referèndums d’independència ha permès Espanya? Perquè la història ens ha ensenyat que ni Mèxic, ni Cuba, ni Filipines, ni Argentina… van esdevenir independents amb la bona voluntat i mà estesa, i molt menys facilitant la governabilitat a la metròpoli. Però és que a més de blanquejar-los i de menysprear allò que vam aconseguir el Primer d’Octubre, el Govern de Catalunya facilita la governabilitat per darrere al “Govern alternatiu” del Sr. Illa. Accepten tot allò que se’ls planteja en uns pressupostos (en un altre momento hauriem de parlar de la hipocresía dels Comuns aprovant determinades partides pròpies d’aquesta dreta perversa que diuen combatre). I busquen el suport d’aquells que el 2003 i el 2006 ja van ser els seus socis en els governs tripartits.
Però ara, a més, intentant fer les coses millor: controlant els mitjans de comunicació i coartant la llibertat d’expressió en programes d’humor acomiadant a humoristes que fan gags que sembla que ofenen els seus nous socis preferents.
Esquerra i el seu govern han preferit trencar una majoria independentista per tornar a la majoria autonomista de 2003. Continuen intentant reformar una Espanya irreformable, una Espanya monolingüe, una Espanya que no avança en la pluralitat, sinó en la uniformitat. O és que no recordeu allò de “Antes roja que rota”?
Però per si no fos prou, Esquerra celebra un congrés en el qual es decideixen les condicions d’un hipotètic referèndum. No només li donen més valor al vot espanyolista-colonialista, sinó que també els donen les facilitats per guanyar sense ni tan sols participar.
Esquerra proposa dues condicions per a un referèndum vinculant. Que se superi el 55% de vots afirmatius, i que hi hagi una participació del 50% com a mínim. Això deixa a l’espanyolisme amb tot l’avantatge del món. Si tots els que votarien “No” en un hipotètic referèndum decideixen no anar a votar, i el “Sí” arrasa amb més del 90% dels vots, però la participació no supera el 50%, el referèndum no serà vàlid. Per tant, només boicotejant aquest hipotètic referèndum, guanyen.
Però a més, si en cas que hi hagués un 100% de participació, els votants del “Sí” tinguessin un 54,95%, i els votants del “No” obtinguessin un 45,05%, aquests quasi 10 punts percentuals de diferència no servirien per validar el referèndum i imposarien la decisió d’una minoria per sobre de la majoria. Això és democràcia? En quines condicions?
La veritat és que molts independentistes estem cansats de posar l’altra galta. Estem cansats que es jugui amb nosaltres, que se’ns persegueixi, que se’ns humiliï. No estimem Espanya. Sentim el mateix per Espanya que el que podríem sentir per Corea del Nord, per Turquia o per Qatar. Sentim indiferència. I per molt que els que deien el 2014 que els espanyols no eren de fiar ara diguin que els estimen, no canviaran les coses. Perquè és com pactar amb el diable. Puix que des de fa segles, des del Compromís de Casp on els Trastàmares van començar a liquidar la pluralitat nacional, lingüística i cultural de la península Ibèrica, amb la imposició del castellà a Aragó en detriment de la seva llengua pròpia, el mal anomenat estat espanyol que no ha deixat ami de ser l’ambiciosa Castella amb voluntat d’uniformitzar tot el territori sota la seva concepció, sota la seva llengua, sota la seva cultura. Allò d'”Una, grande y libre”…
