Orgull de Catalunya

Twitter és mentida. Els que en som usuaris habituals hem de recordar-ho sempre, i no perdre el món real de vista. Twitter és una jungla d’usuaris falsos, trolls anònims i piròmans inflats per una xarxa que promou aquells qui criden més i pitjor. De mostres en tenim pràcticament a diari. La darrera ens la va oferir el CEO, fa uns dies: segons la seva enquesta sociopolítica 2022, un 77% dels catalans i catalanes senten orgull de ser-ho. I la cosa no varia gaire ni per edat, ni per gènere.

Dic que això és una altra mostra que Twitter és mentida perquè, des de fa un parell d’anys, si hom fa un tomb per Twitter Catalunya (i encara més pel Twitter catalanoparlant, i encara més pel Twitter catalanoparlant independentista) trobarà a diari tweets tipus “quina vergonya ser català, som uns losers, som la riota del món” i similars. De vegades per una declaració d’algun polític, de vegades per alguna anècdota més o menys estrafolària protagonitzada per algun artista o figura pública, de vegades per alguna escena quotidiana més o menys ridícula a tal o qual racó del país.

Les causes d’aquesta autoflagel·lació nacional-tuiteril són difícils de determinar, i segurament són diverses. Sens dubte, una que ve al cap ràpidament és la frustració col·lectiva post-2017. Jo diria que també influeix el fet que, durant el període 2012-17, Twitter Catalunya era un festival d’efluvis sobre com érem “la Dinamarca del Sud” i un “país de referència” en nosequantes coses, i com de ridícul era el país veí. En una mostra de la ciclotímia emocional que agermana l’afició blaugrana amb la militància catalanista, tota aquella auto-exaltació en els bons moments ha derivat, així que les coses s’han torçat, en el seu exacte i depressiu revers. I a banda de tot això, servidor és una mica malpensat i creu que hi ha qui té interès a fomentar aquest estat d’ànim.

Però en qualsevol cas, la qüestió és que el CEO indica (un cop més) que Twitter Catalunya no és gaire representatiu de com és Catalunya. No sembla que els catalans i les catalanes s’avergonyeixin de ser-ho; ans el contrari. Podria ser, és clar, que Twitter Catalunya tingués raó i Catalunya, en canvi, s’equivoqués. És així? Bé, els sentiments d’orgull i vergonya són molt personals, i és difícil debatre’ls. El que sí que es pot fer és explicar-los. Per això, m’agradaria exposar en unes línies per què jo també em sento raonablement orgullós de Catalunya.

Dic “orgullós de Catalunya”, i no “de ser català”, perquè penso que és una mica absurd sentir orgull o vergonya de “ser” una cosa que, en bona mesura, no has triat. Em sembla raonable i humà, en canvi, sentir orgull o vergonya d’allò que fan els que consideres “els teus” en algun sentit. Com quan t’enorgulleixes dels èxits i les bones accions de familiars o amistats.

En el nucli del “quina vergonya ser català” hi ha la idea que “som uns perdedors”. L’evidència d’això seria la nostra subalternitat: la diglòssia lingüística que pateix el català, la nostra condició de minoria permanent dins l’Estat espanyol, les diverses derrotes (de 1714 a 2017, passant per 1939) que hem patit a mans de governs espanyols anti-catalanistes (o directament anti-catalans), i un llarg etcètera. Una forma de raonar ben perillosa: si ho generalitzem, tots els grups subalterns (incloent la resta de nacions sense estat) haurien d’avergonyir-se de la situació de subalternitat que els hi ha estat imposada. En aquest esquema, la subalternitat seria el resultat d’una espècie de debilitat psicològica (“mentalitat d’esclau”), en comptes del resultat de correlacions de forces clarament desfavorables. Quan en realitat és a l’inrevés: és la mentalitat subalterna la que deriva de la correlació de forces que resulta en la dominació (i la reforça, és clar), no a la inversa.

Sospito que, en part, hi ha qui pensa d’aquella manera perquè hi troba un element tranquil·litzador encara que sigui vergonyant: si la raó de la nostra condició de nació subalterna és la nostra mentalitat, canviant la nostra mentalitat ens lliurarem d’aquesta condició. Una conclusió força més agradable que enfrontar-nos a la realitat que el nacionalisme espanyol controla un estat raonablement funcional i plenament reconegut arreu del món, amb una relativa bona reputació, un poder militar més que respectable, membre de les organitzacions internacionals més importants, el lloc 36 en PIB per capita al món (d’entre els vora 200 estats que existeixen, recordem) i un sistema polític relativament estable des de fa dècades. Aquestes són les forces a les quals s’enfronta el catalanisme (independentista o no), tingui la mentalitat que tingui.

El que mostra com és cadascú no són les circumstàncies en que es troba, sinó com hi respon. I això que val pels individus crec que també val (amb totes les precaucions) pels col·lectius. Per tant, la dominació no ens diu res sobre el caràcter dels dominats: ens ho diu la forma en que responen a la dominació. I en aquest sentit, em resulta difícil mirar la història de Catalunya i sentir vergonya. Atesa la hostilitat de les elits que controlen l’estat espanyol, la catalanofòbia àmpliament difosa entre bona part de la seva societat i intel·lectualitat, i els enormes canvis demogràfics que ha experimentat aquest país al llarg del temps, el més normal seria que avui dia el nom “Catalunya” no fos més que un topònim, i que la comunitat cívica i cultural que designa hagués estat engolida per la història fa segles, com tantes altres. En comptes d’això, la història del catalanisme (cultural com polític) és una història farcida de derrotes, sí, però també d’èxits improbables aconseguits a base de picar pedra a les verdes i a les madures.

La persistència del poble en l’ús del català quan era abandonat per les elits, durant la mal anomenada Decadència; la Renaixença; l’ascens del catalanisme a l’hegemonia; la Mancomunitat i la seva tasca regeneradora; la Generalitat republicana i la seva audaç obra de reforma social i de construcció nacional; la resistència antifranquista; la represa posterior a la dictadura; la incorporació de centenars de milers de fills de la immigració castellanoparlant (com qui signa aquest article) a la catalanitat mitjançant projectes d’èxit com TV3; el referèndum de l’1 d’octubre i la seva massiva defensa noviolenta… La història de Catalunya i del catalanisme és plena d’èxits aconseguits en dura lluita contra els vents més forts d’una història a voltes terrible; èxits molts dels quals sovint no valorem perquè, simplement, són allà de fa temps. Èxits que no són una concessió graciosa del nacionalisme espanyol, sinó allò que li hem aconseguit arrencar amb una lluita persistent al llarg de generacions, sense que ni els moments més foscos hagin aconseguit apagar la flama de la pàtria.

Èxits que, a més, són condició necessària (no suficient) per a que l’independentisme s’hagi convertit en el moviment de masses que és. Un moviment capaç de provocar, per mitjans estrictament noviolents, una crisi política prou gran com per a que el propi rei d’Espanya hagués de sortir per televisió a cridar a l’ordre; cosa que, està bé recordar, mai no van aconseguir les dècades d’intensa violència per part d’ETA.

Naturalment, hi ha coses que sí que m’avergonyeixen de Catalunya. Del seu passat i del seu present. Els autèntics patriotes fan preguntes, deia Carl Sagan; i és per la consciència de les mancances que es millora i es progressa. Però pel que fa a la lluita per segar les seves cadenes, la història de Catalunya és la història d’un poble fort, capaç i perseverant, dotat de la intel·ligència col·lectiva suficient per extreure petroli de petites oportunitats i entomar amb resiliència enormes adversitats. I els reptes que tenim per davant (des de la plena normalització del català fins la conquesta del dret a decidir) no em fan sentir-me pas desanimat, sinó al contrari: em refermen en la voluntat d’aportar el que modestament pugui a una lluita que ve d’antic; una lluita en que la tenacitat, segons deia Mercè Rodoreda, ha estat la nostra divisa com a poble. Jo, francament, me n’orgulleixo.