Una vegada més, queda demostrat com es coarta les llibertats a l’Estado Espanyol. Si no en tenim prou amb presos polítics a les presons per haver defensat un referèndum democràtic en una presumpta democràcia, per estar aguantant un judici en el que es percep el biaix ideològic del magistrat quan algú formula una pregunta que no li agrada, quan algú expressa i explica quelcom que no vol sentir, quan algú porta algun símbol o color que no vol veure… i dissimular i fer veure que no és un judici polític i creient en la separació de poders.
La darrera ja la vam veure a través de la JEC, impugnant primer la candidatura del President Puigdemont, el Conseller Comín i la Consellera Ponsatí. Més tard, a través de recursos, vam veure clarament que es tractava d’una decisió presa amb un rerefons i context polític, entre els quals un dels magistrats presumptament és força actiu a les xarxes socials publicant articles i comentaris en referència al MHP Puigdemont, que posarien en dubte la seva capacitat de prendre decisions de manera imparcial.
Però… i si tot va ser un muntatge, simplement per demostrar a algú que a l’Estat Espanyol presumptament hi ha separació de poders? No obstant, no els ha sortit gaire bé, ja que la imatge d’Espanya torna a caure una vegada més. I anem sumant-ne una darrera l’altra.
No n’hi ha prou amb les euroordres a la carta que llençava i retirava el sr. Llarena segons la conveniència del país on es trobava el president Puigdemont, amb l’impediment per part del sr. Marchena de visionar els videos i imatges en el moment en el que un membre de les FCSE menteix deliberadament i a consciència. Ara, s’hi havia de sumar la JEC. I tot, denunciat per part del partit taronja. Aquell partit que li molesta una pancarta que demana la llibertat dels presos polítics, que li molesta l’expressió dels ciutadans de Catalunya als carrers, que li molesta que es parli, pensi o actuï diferent a ells. Això té un nom, i no és precisament ser demòcrata.
Un partit que, en la primera decisió de la JEC va aplaudir i va dir que tenien raó, però quan ho van tombar, ja no els va agradar tant la decisió, fins al punt que ho van recórrer de nou al TC. I si el que pretenien era allargar els tempos amb recursos per perjudicar l’organització de tot el procés electoral cap a una candidatura?
El que està clar és que a Espanya hi ha quelcom que no poden controlar: l’exili. Als que tenen empresonats, els poden humiliar, els poden obligar a fer rodes de premsa sota simbologia diversa al seu antull, els poden silenciar i impedir anar a debats, entrevistes, tertúlies… però això no poden fer-ho amb l’exili.
I l’Estado no es cansarà de lluitar per desacreditar aquest exili, sota la maquinaria d’un ministre com Borrell que ha demostrat reiterades vegades les seves sortides de to.
Faran tot el possible per acabar amb la imatge dels membres del govern legítim a l’exili. Però no són conscients de la força que queda a Catalunya, que segueix dempeus per un objectiu: la llibertat.Tenim l’oportunitat de situar tres persones que s’han vist obligades a abandonar el seu país, en una situació que els ha de permetre circular amb normalitat, a més de pel món, a l’Estado Espanyol. Poden demostrar el que és en realitat Espanya: una presó per les idees. Per aquelles idees que no agraden a les elits, a grans mitjans o als poders. I en tenim el darrer exemple amb la victòria de la candidatura d’Eines de País a les eleccions a la cambra de comerç de Barcelona, en la que diversos mitjans ho dibuixaven com l’arribada d’una hecatombe.
No dubtem que les tres veus de l’exili, ressonaran amb més força que mai des del Parlament Europeu.
L’exili ha demostrat un cop més que hi ha països que són presons. En canvi, hi ha un món que és llibertat
