L’escriptor anglès George Orwell quedà impressionat a Barcelona per l’abast i desvergonyiment de les mentides publicades durant la Guerra Civil espanyola.
Vuit dècades més tard, i sense l’atenuant d’una contesa bèl·lica, se’ns serveixen a diari missatges polítics manifestament falsos i fantasiosos. L´últim episodi n’han estat les portades sobre la pretesa vulnerabilitat a l’extradició del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. Alguns mitjans estrangers també han mossegat l’ham, i diuen que la decisió del Tribunal General de la UE obliga els eurodiputats exiliats a romandre a Bèlgica, quan en realitat continuen estiuejant a la Mediterrània. Hi ha massa corresponsals que s’acontenten de traduir notícies d’EFE i notes de premsa de Moncloa.
Qui confia en Espanya, fa el ridícul. Que li ho preguntin a Antonio Tajani, l’expresident del Parlament Europeu que el 2019 intentà barrar el pas a representants electes del poble europeu amb més d’un milió de vots perquè no sortien a la llista que li envià Madrid.
Els polítics i premsa unionistes mereixen l’or olímpic de la desvergonya. Ens bombardegen falsedats a dojo des de l’inici del procés cap a la independència, i sobretot des de 2017. A més, s’esmercen a combinar-les amb dosis molt estudiades de desdeny. Fent un cop d’ull a l’actualitat, en destacaria la trola que la insulsa conferència de presidents autonòmics del 30 de juliol serviria per repartir els fons europeus per la recuperació de la Covid.
Sempre que en té ocasió, Espanya empeny Catalunya a situacions lose-lose on faci el que faci estarà aïllada i li tocarà el rebre. El president Aragonès podia optar entre la humiliació de fer de 17è extra a la sessió d’autobombo de Pedro Sánchez, o afrontar el bullying implacable del Gobierno i mitjans de Madrid, secundat per nans polítics al servei de la Villa i Corte, tals com presidents autonòmics, la Vanguardia i Jéssica Albiach. Als bascos, com sempre, els és tot ben igual perquè pacten per avançat.
Continuant amb el símil esportiu, els catalans podem recuperar la llibertat col·lectiva i individual de milers de represaliats si recuperem l’esperit competitiu en aquest partit contra Espanya. Els últims tres anys i mig hem comès molts, massa errors no forçats. Però com en el tennis, si a partir dels caríssims indults fixem la vista sobre la pilota, i apliquem una estratègia ofensiva contra les febleses de l’adversari, assolirem el punt de joc, set i partit. L’exili ens ha demostrat que es pot fer. Però Barcelona també hi ha d’empènyer.
Si de debò volem la independència, hem d’encarar aquesta batalla política democràtica sense enganyar-nos des de les nostres pròpies institucions. Ens allunyen de l’emancipació nacional les manipulacions a les que ens sotmeten, i també els discursos il·lusoris que generem des de Catalunya. Emmirallem-nos en els països més avançats d’Europa, no en Espanya. Tractem els electors com a adults. Tots sabem el què és una taula de diàleg, i el que no. Deixem de perdre el temps, que ja tenim prou problemes i se’ns mor la llengua.
Erika Casajoana
