Oda als polítics

No tenia clar com titular aquest article, però sí que tenia molt clar l’orientació que li volia donar: una orientació didàctica i explicativa perquè els partits polítics que han governat el país i les institucions reflexionin.

Emulant i adaptant les paraules de Joan Maragall al seu poema “Oda a Espanya”, als polítics els diria “Escolta, polític, la veu d’un ciutadà, que et parla en llenguatge no polític”. Vull fer unes reflexions perquè s’entengui què ha passat i què pot passar el 23 de juliol d’aquest any.

En primer lloc, els ciutadans estan cansats d’una classe política que es percep allunyada de la voluntat popular, del poble que els vota. Com pot ser que s’hagi perdut un gruix important dels votants independentistes? S’ha perdut per les constants picabaralles entre partits, perquè la gent s’ha cansat de sentir-se enganyada. Els ciutadans d’aquest país es van trencar la cara literalment el primer d’octubre del 2017 per exercir el seu dret a vot i assolir la independència de Catalunya. Gairebé sis anys més tard, aquells que vam plantar cara ens hem cansat de l’actitud de brega constant dels partits i polítics que es barallen per gestionar les engrunes d’una autonomia, si cal pactant amb un partit que va impulsar els GAL, responsables de tortures a independentistes, que aplaudia la repressió contra el poble de Catalunya, que aplaudia el discurs del Borbó el 3 d’octubre de 2017, que defensava la intervenció de les institucions catalanes i la vulneració de la democràcia. El PSOE, però també els seus aliats espanyols i catalans de Podemos-Comuns, han tingut exactament la mateixa actitud cap a Catalunya: la intolerància cap al dret d’autodeterminació de tot un poble. De debò crèieu que no tindria conseqüències blanquejar i pactar amb l’enemic? Amb aquells que fa segles que causen un lingüicidi i etnocidi al nostre país, eliminant la nostra identitat i trinxant la unitat dels Països Catalans mentre avança la identitat castellana, intolerant i agressiva?

En segon lloc, cal fer un esment important a la manca de regeneració de la política. No pot ser que no hi hagi cap autocrítica dels partits arran dels resultats de les passades eleccions municipals del 28 de maig. No pot ser que es premiï a polítics que no han obtingut els seus objectius als seus municipis, que fins i tot han perdut milers de vots, premiant-los amb un “joc de les cadires” pervers al so de la música buscant ocupar les cadires que queden buides. És increïble que els partits polítics no s’adonin que calen nous lideratges, frescos. La gent està cansada que el mateix polític que fa anys que viu de la política, senzillament canviï el seu càrrec: un dia són alcaldes, l’altre dia tenen una direcció general, l’altre esdevenen diputats, per llavors ser senadors… però sempre ocupant un càrrec públic. Sense que es permeti una regeneració de lideratges. I aquí tornem a l’octubrisme: ningú ha reflexionat que hi ha una part de la ciutadania (cada cop més important) que confia en aquelles persones que no van executar el que van prometre? En aquest sentit, no hi ha cap autocrítica dels partits. Ans al contrari! Aparten i menystenen aquells que no segueixen la línia del partit, i premien els que no aixequen la veu contra ells. Els partits actuals tenen sort d’un sistema d’elecció que només permet votar (si és que hi ha primàries) als membres de la mateixa organització. El dia que un partit opti per unes primàries obertes a tota la ciutadania, potser es troben amb una sorpresa… però seria pressuposar molta democràcia. Al capdavall, qui no ha fet res més que viure de la política en la seva vida, vol seguir vivint-hi. Em venen molts noms al cap.

En tercer lloc, no pot ser que les formacions polítiques tradicionals hagin decidit amagar el cap sota l’ala, abandonar determinats posicionaments o esquivar debats perquè una minoria ha considerat que era “políticament incorrecte”.

Per què els partits que tradicionalment havien estat garants del nacionalisme català, de l’ús de la llengua, de la defensa de la identitat… l’han abandonat per abraçar unes posicions que parlen “d’eixamplar la base” a base de renúncies nacionals?

Per què s’ha deixat de defensar la llengua a ultrança? Per posar un exemple: cada roda de premsa que es fa en llengua castellana, quan prèviament s’ha fet en català, no fa res més que menysprear el valor de la nostra llengua. Un debat que els anys 90 ningú s’hauria plantejat. Igual que ningú posava en dubte que tots els anuncis de TV3, la producció de la cadena, els tertulians, els entrevistats… havien de parlar en català. Actualment, la televisió pensada per la promoció de la llengua i cultura catalana, subvenciona i finança nombrosos projectes en llengua castellana, allunyant-se dels seus objectius. Per què la política ho ha permès?

De la mateixa manera, no han reflexionat sobre que el fet d’evitar determinats debats, de mirar cap a una altra banda, ha permès a altres formacions polítiques ocupar espais a què ells han renunciat? Precisament la política ha de ser aquell espai on s’han d’afrontar tots els debats, i no vetar-los o ignorar-los. Aquestes posicions només fan créixer la indignació i la frustració. La gent reacciona, o bé optant per una abstenció, o bé optant per formacions diferents a les quals han governat.

Finalment, l’excessiu control dels discursos que emeten diferents mitjans pel control directe o indirecte de determinades formacions polítiques, ja no és un escenari que funcioni. I molt menys en ple segle XXI. Abans, quan les persones només podien accedir als mitjans per informar-se, era factible el control de la població. Actualment, amb les xarxes socials és més fàcil la difusió de realitats ben diferenciades de les quals se’ns ha volgut imposar des dels poders. La gent ha descobert que pot tenir criteri, que pot pensar diferent, i que no s’ha de creure tot el que els diuen. O és que els catalans independentistes ens hem cregut en algun moment tots aquells mitjans que ens ha acusat de feixistes o terroristes?

No hi ha hagut cap reflexió arran de les municipals. No hi ha hagut cap autocrítica. Tots els partits independentistes han participat en pactes que han inclòs el PSOE del 155, que han comptat amb l’enemic que fa segles que està en guerra contra el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat… les nostres legítimes aspiracions nacionals!

Que Barcelona serveixi d’exemple als partits independentistes: aquests espanyols que gesticulen tant i sembla que no es puguin ni veure, contra Catalunya i l’independentisme es posaran d’acord des de l’extrema dreta, a l’extrema esquerra. Perquè el lingüicidi i l’etnocidi que porten executant des de fa segles, no s’aturi. Al País Valencià, l’etnocidi està molt avançat. A Balears, avança sense fre. Catalunya va al darrere. Ja ho deien: “Antes roja que rota”.

Emulant Maragall, estic segur que molts ciutadans farien seves aquestes paraules:   “On sou, polítics? No us veiem enlloc. No sentiu la nostra veu atronadora? No enteneu aquesta reflexió que us parla entre perills? Heu desaprès d’entendre els vostres conciutadans? Adéu, polítics”.