S’està parlant molt darrerament del concepte de desobediència civil com un mecanisme legítim i pacífic de protesta i, inclús, com a via per a canvia l’estatus quo. No seré jo qui en torni a parlar de nou dels casos històrics com Thoreau, Rosa Parks i Gandhi, o els més nostrats com els objectors de consciència al servei militar (entre els què m’incloc), el moviment “no vull pagar” o la PAH. Tots aquests fenòmens s’han fonamentat en l’apel·lació a un dret superior que està per sobre del dret positiu vigent en cada moment. Aquesta és una idea de millor comprensió des de la cultura jurídica catalana, que clava les seves arrels en el dret consuetudinari ja des de l’època dels Usatges, que no pas des de la cultura jurídica espanyola positivista basada exclusivament, per entendre’ns, en que no hi ha dret fora de la llei escrita.
Però tornant al nostre temps, quan parlem de legitimitat, a què ens estem referint? Un Estat es fonamenta en un contracte originari materialitzat en una Constitució. Estem parlant de la sobirania popular que mitjançant la suma de les voluntat individuals configura aquesta voluntat col·lectiva que, per tant, de ella emanen lleis perfectament legítimes. Fins aquí tots podríem estar d’acord. El problema és que en el cas espanyol i català aquest “contracte originari” parteix d’alguns vicis d’origen. El primer vici el trobem en el 1714 quan les tropes borbòniques imposen per la força la seva llei a Catalunya, derogant les Constitucions catalanes i les tradicionals institucions pròpies, com la Generalitat, el Consell de Cent, el Dret Civil, el Consolat de Mar, la llengua, la universitat, el sistema impositiu, etc. Per tant, des d’aleshores es va imposar un “contracte social” per la via de la força i unilateralment per part de les tropes castellanes.
Però per als que pensin que allò va passar fa més de tres cents anys i que cal passar pàgina els posaré un segon exemple més vigent. L’actual Constitució espanyola es fonamenta en el cop d’Estat de 1936 a l’acceptar com a Cap d’Estat al nomenat pel dictador Franco i al no reestablir el règim legítim derogat pel cop d’Estat com era la República. Per tant, la legitimitat de l’actual Estat espanyol, el seu contracte, va ser trencat (novament) el 18 de juliol de 1936.
El retorn del President legítim Tarradellas va ser gràcies a l’acte unilateral del Govern de la Generalitat (perseguir, afusellat, exiliat) contra la dictadura franquista de continuar durant quaranta anys la seva presència a l’exili. Així, el retorn d’un president de la Generalitat nomenat a Mèxic durant el franquisme va haver de ser reconegut pel Govern d’Adolfo Suárez abans de l’aprovació de la Constitució espanyola.
Per tant, jo demanaria si us plau que parléssim més d’obediència al Parlament de Catalunya que és on resideix la sobirania del poble de Catalunya, que no pas de desobediència a estructures d’un Estat que té en el seu fonament la podridura del subsòl de El Valle de los Caídos.
