Nosaltres i el Quart espai

Soc conscient que el títol d’aquest article podria pertànyer a un film de ciència-ficció. De fet, en parlar d’«espai», algú podria recordar amb un somriure amarg els temps quan els poders de l’Estat ens recomanaven no independitzar-nos d’Espanya perquè, suposadament, quedaríem «vagant per l’espai sideral» o seríem anihilats per les deu plagues bíbliques, totes alhora. Al final, tanmateix, l’única plaga que vam patir, aquella que els poders espanyols mai no havien preconitzat amb la seva fatxenderia, va ser la violència de l’Estat. Sí, el mateix estat paternalista que ens volia protegir de nosaltres mateixos i de les nostres males decisions, ara ens colpejava amb la fúria de qui se sent invencible.

Però aquest Estat totpoderós ignorava que, al davant seu, hi érem Nosaltres. Així, sí, amb majúscula. Nosaltres. En efecte, si alguna cosa s’ha endut temporalment la repressió espanyola, no han estat pas les ganes d’esdevenir independents —aquestes, de fet, han crescut—, sinó que semblem haver perdut el subjecte que ens feia més forts i temibles: el Nosaltres.

Així, no hauríem d’oblidar pas que, mentre protegíem els col·legis, ningú de Nosaltres no sabia què votava el del nostre costat. Perquè Nosaltres érem una sola cosa, els de les urnes, els de la democràcia, i els carrers eren sempre nostres. I si nosaltres érem aquest Nosaltres, teníem més que clar qui eren Ells.

Pel que fa als polítics, per a la legislatura de l’1 d’octubre s’havien agrupat en una marca genèrica independentista, Junts pel sí —la CUP s’havia reservat a ella mateixa el paper vigilant de pressionar—. Gràcies, precisament a l’amalgama autovigilada de Junts pel sí, la classe política ens va estalviar el poc gratificant espectacle de presenciar en directe com els partits —els professionals de la política— s’esbatussaven entre ells. Si succeïa, no ens n’assabentàvem.

Però va arribar el 155 i, davant de l’aplicació de l’infaust article de la Constitució Espanyola, els dos principals integrants de Junts pel sí van decidir separar-se i, com a ressort automàtic, van començar a barallar-se entre ells, davant la mirada atònita de Nosaltres. Veient-los exhibir el seu infantilisme, un hauria jurat que no teníem tot un Estat al davant atacant-nos amb tot allò possible, buscant els límits —i sobrepassant-los— de la Unió Europea.

I Nosaltres, que havíem acabat confiant en els polítics, vam deixar-nos arrossegar per la inèrcia d’aquests i, cansats de lluitar contra Espanya, vam encomanar-nos de la seva irresponsabilitat i vàrem començar a esbatussar-nos, també entre nosaltres. El mot «nosaltres» va perdre tota la seva força, la N majúscula, i va passar a encarnar un refugi sectari a l’ombra de cada partit polític. Tan sols l’exili maldava per mantenir la relíquia de la unitat tot i que, al final, també va acabar esberlant-se.

Llavors, atès que el subjecte Nosaltres havia perdut gran part de la força del carrer —no obviem pas l’obstacle impertinent de la pandèmia, és clar—, ha nascut ara el mal anomenat Quart espai polític. Dic «mal anomenat» perquè, ja abans de néixer, corre el risc d’esdevenir un magma calidoscòpic i infinitesimal de quarts espais. Perquè aquest Quart espai neix amb el pecat original d’afirmar que «nosaltres ja ho dèiem», i que «tots els partits són iguals» i, per tant, és qüestió de temps que acabi també barallant-se entre ell, com en la cèlebre seqüència de La Vida de Brian, però amb molta menys gràcia.

De fet, resulta una paradoxa surrealista que, en aquest incipient Quart espai, hi trobem una sèrie d’egos sense coordinar que, davant de l’obvietat que els partits polítics són eines poc eficaces per fer la independència, ha tingut una ocurrència: crear un nou partit polític. De debò?

No nego que podria ser una idea molt sana generar un quart espai amb sang renovada que lluiti per continuar el moviment independentista allà on l’havíem deixat, estroncat per la repressió espanyola —i empènyer els principals partits, com pretesament volia fer la CUP en el seu dia—. Tanmateix, sobre molts dels quartespaiïstes pesa massa clarament l’ombra de la conveniència.

Em refereixo que, entre d’altres atzagaiades, davant l’escenari inesperat per a tothom que s’ha obert amb una negociació veritable amb l’Estat, a nivell internacional, la reacció d’aquest futurible Quart espai resulta desconcertant. Així, la negociació que ha aconseguit arrencar Carles Puigdemont, el president de l’1 d’octubre, desorienta els profetes del quart espai, els que gosen definir qui i qui no és «independentista de debò», en una paranoia constant en què tothom que no pensi i actuï com ells no és «veritable», sinó sospitós de traïdor, botifler i de matar a Kennedy. I aquest mateix desori els du a criticar de manera absolutament acrítica —permeteu-me la redundància— tot aquell que no són ells però, sobretot, aquells a qui pretenen esgarrapar-ne els vots. Així, alguns dels profetes del Quart espai, per tal de portar la contrària, arriben a contradir-se amb els seus altres jo del passat més proper. Ben mirat, potser sí que es tracta d’una pel·lícula de ciència-ficció, però l’hemeroteca no perdona.

Fet i fet, si del que veritablement es tracta és de vehicular el carrer, sembla una obvietat gairebé afirmar que el primer que hem de fer, doncs, és tornar al carrer. Llavors, per què no tornem a omplir les places, que és el que sabem fer? Per què no ens ocupem d’obligar els partits a discórrer per on nosaltres vulguem, com ja havíem fet amb excel·lència?

No, ho sento: per acabar cometent els mateixos defectes, la nostra prioritat no hauria de ser generar una altra llista electoral. La prioritat és tornar a ser Nosaltres.

David Ferrer