En plena precampanya de les passades eleccions d’abril i en contestació a les oportunistes declaracions d’Iceta en Berria sobre la possibilitat que Catalunya s’independitzés si un 65% dels catalans així ho desitjava, l’abrivat falangista Eduardo García Serrano va verbalitzar que és el que, en realitat, en pensen totes les extremes dretes d’Espanya sobre la via democràtica del sobiranisme, sobre el país mateix. Per a García Serrano, no n’hi hauria prou ni amb el 105% de catalans a favor de la independència. Deixar que Catalunya s’anés seria un suïcidi. Sense Catalunya, Espanya desapareixeria i el que quedaria seria la resta d’una Península Ibèrica sense raó de ser. La separació dels catalans representaria la mort civil, política i administrativa de la Nació espanyola. No en quedaria ni un bri de la pàtria… kaput!.
García Serrano, a qui recordareu entre d’altres mèrits el d’haver titllat Marina Geli de ‘guarra’, ‘puerca’ i ‘zorra’, té molt clar que és el que cal fer per a evitar un disbarat democràtic a la catalana. La seva solució s’estén a 40 anys vista. En primer lloc, recuperar el sistema educatiu català des del parvulari fins a la Universitat. Després, ‘recuperar’ els grans mitjans de comunicació que diu que ‘operan’ en Catalunya començant per TVE, RNE i EFE i acabant per TV3. “Hacer”, diu, “una política didáctica hacia nuestros compatriotas catalanes de por qué son españoles y de que sin ellos España desaparece”. Ja es poden imaginar vostès quines deuen ser les fonts pedagògiques de les quals es nodreix un tipus com aquest.
El falangista es deixa les porres, les desfilades de l’exèrcit pel carrer, l’aniquilació pública del català i els camps de concentració -potser seria millor parlar de camps de reeducació- on empresonar una bona part de la població del país. Aquest és el somni humit de tots els patriotes espanyols, dels de Vox, PP, Cs, dels de no pocs dirigents de l’esquerra enverinats per un jacobinisme de pobletans. És el somni -el malson, si es vol- de qualsevol nacionalista autoritari… això és, aniquilar el contrari.
L’obsessió de García Serrano no tindria més importància en el context d’un país democràtic amb prou morrions per a eventuals espècimens reaccionaris fora de control, de no ser perquè Espanya, amb poca tradició liberal, està en mans de qui està des que el 1936 els militars posaren fi a l’experiment republicà.
Hem pogut escoltar aquests dies les conclusions finals dels fiscals del judici contra els presos polítics justament el mateix dia que els seus col·legues del Suprem legitimaven Franco com a cap d’Estat des del mateix moment en què es va aixecar contra el Govern legítim de la República. Un aixecament que va provocar una guerra civil i un genocidi posterior que va durar quatre dècades. Sorprenentment, hem sentit parlar als fiscals d’un cop d’Estat imaginari alhora que uns magistrats ignoraven l’origen colpista i criminal de Franco i que s’impedia -per a humiliació de centenars de milers de víctimes- l’exhumació de la seva mòmia del mausoleu més vergonyós d’Europa.
Potser no veurem -com voldria García Serrano- un sistema educatiu català captiu d’una cort d’inquisidors o una TV3 convertida -amb sort- en una televisió antropològica i ‘radiada’ en castellà però poc faltarà.
Del relat de la fiscalia, es dedueix que les entitats civils Òmnium Cultural i ANC, estan en el punt de mira. Són organitzacions que formen part de la trama civil del cop, com els Mossos en formen de la trama militar… quina projecció dels fiscals més desvetlladora de determinada mentalitat política!.
Per tot arreu, els fiscals reobrin casos com el del pallasso Jordi Pesarrodona o el del regidor de Badalona, José Téllez. Alguns ciutadans apallissats l’1-0 s’han convertit sobtadament de víctimes en agressors de la policia. Fins a 30 alts càrrecs de la Generalitat, entre els quals es compten els directors de TV3, Vicent Sanchis, i el de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, se’ls investiga com a membres d’una suposada organització criminal relacionada amb el cop.
Així les coses, tot fa preveure que la repressió no acabarà amb el dictat d’unes sentències duríssimes contra els presos polítics. Estem segurament al principi d’un llarg període de repressió on la iniciativa civil i l’acció internacional seran decisives per a resistir-la.
Avui mateix, Jordi Cuixart recorda en un article publicat a La Vanguardia que ja fa 600 dies que està entre reixes per exercir drets fonamentals, civils i polítics. El president d’Òmnium, que preveu una condemna dura, ha apel·lat a la desobediència civil com a eina per a revoltar-se contra les lleis injustes. L’altre dia, la germana de Dolors Bassa, es dolia que les manifestacions multitudinàries de protesta contra l’Estat d’excepció que s’ha a Catalunya només havien servit per a alleujar el malestar de milers de catalans i apuntava al boicot econòmic com a única arma amb què poder defensar-se. Els partits sobiranistes, mentre, insisteixen en continuar creixent en vots per a enfortir encara més la seva legitimitat democràtica i continuar avançant. L’ONU ja ha condemnat l’actuació de l’Estat espanyol i Europa comença a remoure’s davant de l’escàndol català.
Serà una batalla llarga, però res no està perdut encara. Que tothom recordi que la perseverança, la resistència pacífica ha vençut molts tribunals sinistres, molts Estats injustos.
Francesc Viadel
