Les eleccions del 23 de juliol no són les nostres eleccions. D’aquesta obvietat, alguns en fan un argument (raonable) per defensar l’abstenció. Però jo en vull fer un argument a favor d’alliberar-nos de la pressió per votar o deixar de fer-ho. El resultat d’aquestes eleccions decidirà el govern d’Espanya, no el futur de Catalunya. Nosaltres vàrem decidir separar-nos d’aquest Estat aviat farà 6 anys i ens cal reprendre el camí.
Sabem que com a independentistes no ens deixaran decidir res a Madrid. Quan els grups catalans han prioritzat la defensa de la República Catalana simplement ningú no ha volgut fer tractes amb ells. Va passar el 2016. Només quan no eren independentistes (CiU) o no exercien com a tals (ERC), els diferents partits espanyols hi han negociat investidures, lleis i pressupostos. Dit d’una altra manera, els diputats del Congrés poden ser decisius exclusivament per fer política espanyola o per fer autonomisme. No per avançar cap a la independència.
És completament normal que l’independentisme estigui immers en un debat sobre quina ha de ser l’estratègia a les eleccions espanyoles. Si més no perquè en aquests moments hem de renovar totes les estratègies, inclosa aquesta. Però crec que hauríem de ser conscients que la influència de l’independentisme en política espanyola serà sempre inversament proporcional a la força que tengui a Catalunya. Per tant, que el debat del 23J sigui tan intens és un mal senyal. Seria més productiu dedicar els esforços a pensar què farem a les pròximes eleccions al Parlament.
A les eleccions espanyoles no ens hem de tornar a comptar. Sortosament, perquè hi haurà independentistes bàsicament en totes les opcions possibles i no hi haurà manera de saber quants voten, ni què voten. Des del meu punt de vista, existeixen bons motius (i de dolents també) per abstenir-se, per votar en blanc, per votar nul o fins i tot per votar un dels partits que volen trencar amb l’estratègia que fins ara han imposat els pactes d’ERC amb el PSOE. I per motius diferents, ens agradi o no, hi haurà un gruix significatiu d’independentistes que votaran el PSC o Sumar. Per tant, cal assumir que el 24-J no tendrem una bona fotografia de la salut de l’independentisme.
Faríem bé de centrar els esforços en dos objectius fonamentals, clarament més estratègics que el resultat de les eleccions espanyoles. Cal tornar a omplir els carrers per marcar el pas als partits i a les institucions, com ho fèiem la dècada passada. I cal que la societat civil faci la feina que no està fent la classe política autonòmica. Fent ambdues coses acabarem de convèncer el moviment que cal substituir els lideratges que ens han portat al desori actual.
El vot de càstig que va patir l’independentisme a les eleccions municipals i la sonora protesta de les bases contra els partits que es presenten a les eleccions del 23-J han fet efecte. Res no serà igual a partir de l’endemà, ni a Catalunya ni a Madrid. Els pactes articulats al voltant dels indults i el retorn a l’autonomisme ja han fracassat. L’any passat vàrem fer caure el govern de Pere Aragonès i Jordi Sànchez. Enguany, hem fet inviable la continuïtat del govern de Pedro Sánchez i Gabriel Rufián. Això ho podem donar per fet abans de conèixer els resultats.
Després de la desfeta dels partits independentsites a les eleccions municipals, el més normal hagués estat posar ordre a la política nacional i fer un gir de 180 graus a la política de pactes locals. Però la convocatòria d’eleccions espanyoles va desviar l’atenció dels pactes locals i del desgovern que hi ha ha a la Generalitat. En aquest sentit, el PSOE va fer un favor als seus socis d’ERC. Però no hauríem de desatendre ni un minut més les feines importants.
La revolta de les bases independentistes contra els pactes de la desjudicialització (allò tan antic de “vostè no es fiqui en política i no li passarà res”) ja ha triomfat. Res més no podem guanyar el 23-J. És hora, doncs, de centrar-nos en l’endemà, a fer el que calgui per omplir els carrers l’11-S i l’1O i, sobretot, per enviar a casa el governet (sense horitzó, sense suports parlamentaris i sense cap idea sobre com fer la independència) que seguim patint. Com més aviat millor.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Com sempre, un reguitzell de bons arguments al servei del país.
Moltes gràcies per apuntar cap a les noves eleccions a Catalunya, això és el que hem de fer.
Tot cert, però un bon estratega contemplaria dues coses més.
La primera és anar a Madrid a entorpir-ho tot. Si els partits nostrats es presentessin a tots els Països catalans el nombre de diputats de bloqueig podria ser important.
La segona és que cal témer que es compleixin els nostres desitjos. La caiguda de l’actual governet unit a l’abstencionisme i la fragmentació de l’oferta sobiranista, serà una catifa vermella per a partit-menjadora per excel·lència, el PSC.
Fa falta un “escons en blanc ” en sentit catalanista, no m’enfio dels partits tradicionals.
Hem de ser-hi, encara que només sigui per dormir en escons propis durant les sessions de “, Las Cortes”
Jo votaré amb la papeleta del primer d’octubre
No te han hecho ni puto caso. Parece que sí le importa a los catalanes lo que pasa en su país (España). Saludos