Una persona va anar a recollir algú a l’aeroport. Era final de setembre. Feia encara calor. Va estar esperant l’arribada quasi una hora. Els dos amics es van trobar i van marxar. Uns 10 o 15 dies després el que havia anat a recollir al company va començar una febre molt alta amb calfreds i suors. Estava fet pols. Era esgotador.
Va anar al seu metge. “Això serà un refredat” li va dir, i li va receptar uns antitèrmics. No millorava. Va tornar un parell de vegades al metge. Finalment, el doctor va començar a sospitar que allò no era un constipat o una grip. Se’l va tornar a mirar i li va dir d’anar a una unitat de Medicina Tropical. “Jo no he viatjat a cap país exòtic. No puc tenir una malaltia tropical”. Va anar a la Unitat. Allà el van reexplorar i li van fer una sèrie d’anàlisis de sang. Finalment va arribar el diagnòstic: Malària. “No pot ser. No he viatjat a cap lloc tropical” repetia.
Era molt estrany. El darrer cas de malària —o paludisme com també se li diu— a Espanya, sense haver viatjat a un país endèmic i, per tant, encomanat en el nostre entorn, va ser l’any 1961 i tres anys després es va declarar la malària com a oficialment extingida a l’estat.
Finalment, li van fer recordar que, mentre esperava a l’aeroport l’arribada del seu amic, va notar com si un mosquit el piques. No li va donar importància. Era temporada de mosquits. L’explicació era simple, però impactant: “Vostè ha agafat una malària d’aeroport”.
La teoria era la següent: un mosquit de determinades espècies, puja a un avió accidentalment en un aeroport d’un país en el qual la malària és endèmica, és relativament freqüent. El mosquit viatger hauria picat, en el seu país d’origen, a una persona infectada de paludisme i, per tant, era portador del paràsit en qüestió. Fa el viatge tranquil·lament i, en arribar a casa nostra, posem que a l’aeroport del Prat, baixa de l’aeronau i pica un ciutadà que no s’ha mogut del seu país, el nostre, en el qual la malària no existeix. I l’infecta. I el ciutadà infortunat emmalalteix.
Això, fictici, que semblava una llegenda urbana, és una probabilitat, encara infreqüent, però ja real. Però la cosa s’ha anat complicant més. Altres malalties transmeses per mosquits i que abans no existien en el nostre entorn han anat apareixent sense haver viatjat a l’estranger ni haver-se acostat a un aeroport. Són els casos autòctons. Com pot ser això?
Per tal que hi hagi una malaltia d’aquesta mena cal, en primer lloc, un agent infecciós. En el cas de la malària un paràsit, en altres casos, un virus. En segon lloc, cal que hi hagi un vector, el mosquit d’una espècie adequada; cal que aquest vector trobi unes condicions ambientals adequades per sobreviure i reproduir-se i, per últim, cal un receptor, una persona sensible.
Els virus i similars estan cada cop més estesos en els seus països endèmics. Els nous usos de la terra o la desforestació, entre altres causes, fa que vectors, com determinades espècies de mosquits, abundin més i estiguin més propers als humans.
A finals dels anys 70’ del segle passat era habitual el comerç de cobertes de pneumàtic entre els països del sud-est asiàtic i Europa. En aquells llunyans països tropicals era endèmic un mosquit concret, l’aedes albopictus, el que aquí coneixem com a mosquit tigre. Aquí no en teníem.
Aquest mosquit, a aquells països, càlids i humits, viu en escletxes en els arbres i es reprodueix en bassals d’aigua. L’interior de la coberta d’un pneumàtic recull pluja i, pel mosquit, és molt semblant al seu niu de l’arbre. Algunes femelles de mosquit tigre van niar dins les cobertes de pneumàtic embarcades en un vaixell que va viatjar fins a un port europeu. El mosquit va arribar i es va anar estenent per Europa. Una forma de globalització.
Però els mosquits no sobreviuran si no troben un clima adequat. Les temperatures habituals en el nostre entorn eren massa baixes per tal que es poguessin reproduir, però amb el canvi climàtic, aquestes temperatures han pujat. El mosquit tigre necessita temperatures mínimes per damunt dels 10 °C. i actualment, al nostre país, hi ha pocs racons on no se sobrepassi aquesta temperatura. I bassals d’aigua on reproduir-se n’hi ha per tot arreu. És el canvi climàtic. El mosquit tigre va arribar a Catalunya l’agost de l’any 2004, a Sant Cugat del Vallès i a Cerdanyola del Vallès i, avui, està àmpliament estès per la major part dels nostres municipis.
La globalització fa que persones que han viatjat a països tropicals siguin, en aquelles contrades, picat per mosquits portadors de virus, i, posteriorment, sense que la malaltia hagi de ser evident, viatjar a Catalunya. Aquests pacients infectats poden ser picats pel nostre mosquit tigre, ja resident entre nosaltres. Ja podem tenir casos autòctons de dengue, chikungunya o zika entre altres infeccions, potencialment greus. El 2018 el primer cas de dengue autòcton a Catalunya. Aquest any 2023 ja en portem tres. I no sols de la mà del tigre poden venir noves malalties.
Una altra espècie de mosquit ha afavorit la presència de brots de la febre del Nil Occidental. Fa tres anys, 70 casos entre Andalusia i Extremadura. A Catalunya ja n’hem tingut alguns. També un cas de malària autòctona a Espanya. Les paparres també han portat la febre hemorràgica de Crimea-Congo. Des de 2013 a 2022, 12 casos amb 4 morts a Castella i Extremadura.
Estem parlant de canvi climàtic. La crisi climàtica no és tan sols la imatge d’un cadell d’os perdut a la mar damunt d’un tros de gel. Els seus efectes són cada cop més propers. I la nostra salut s’hi veu afectada cada cop més. Són els vectors (paparres, mosquits, paràsits…) que, amb les noves condicions climàtiques, ja poden viure a casa nostra. També són les temperatures extremes: 1.800 morts a Catalunya l’any passat. Possiblement aquest any en seran molts més. I l’impacte de les sequeres i inundacions i els paràsits sobre les collites d’aliments o la manca d’aigua pel rec el consum personal. O les al·lèrgies o la contaminació…
La crisi climàtica és una realitat amb un gran impacte sobre la nostra salut. El cert és que ni la nostra societat ni els nostres serveis sanitaris estan preparats per afrontar-ho. No és un problema que haurem d’afrontar. És un problema que tenim ja. I ja hi estem fent tard.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.
