No se’ls pot anomenar MENA. Aquest terme n’és l’argot, són menors estrangers no acompanyats. Però fa uns dies, la diputada de Vox per Ceuta, Teresa López, va afirmar que el PSOE “es preocupa més pels MENA que pels nacionals” a la Comissió de Migracions. Ella feia referència a l’esport. Diferents fundacions estatals com Pere Tarrés (Catalunya), SAMU (Andalusia) o CEPAIM (Múrcia) destinen part de les ajudes econòmiques perquè aquests menors puguin ser integrats a equips esportius mentre que famílies espanyoles no es poden permetre el luxe que els seus fills facin una activitat extraescolar.
L’esport és un gran aliat ja que facilita fer equip i a crear comunitat. Ara bé, és impossible que aquests joves puguin integrar-se si la principal institució que governa les federacions de futbol, la FIFA, compta amb elements discriminatoris. La política prohibeix la federació de qualsevol jove que no tingui la nacionalitat. Tot i que l’objectiu d’aquestes fundacions és aconseguir que els joves no quedin desemparats i puguin formar part del teixit social, el procés burocràtic no ajuda.
Tampoc ajuda el teixit social que discrimina immigrants i nacionals. Actualment dos de cada deu adolescents pateixen assetjament escolar segons l’Associació No Al Acoso Escolar. El bullying s’ha convertit en l’epidèmia del segle XXI tal com afirma Javier Miglino, president de Bullying Sin Fronteras. Per tant, la inclusió social no és fàcil pels d’aquí ni pels d’allà. Potser López sí que tenia raó que s’ajuda més a la integració dels nouvinguts que dels propis autòctons en terme de discriminació. A ells no se’ls pot anomenar MENA, però a nosaltres se’ns pot anomenar vulnerables si juguem a casa?
