No m’he comprat l’últim llibre del MHP Puigdemont. Tampoc m’he comprat cap llibre dels editats per l’Oriol Junqueras. No he llegit res del que hagin publicat la resta de presos i exiliats polítics. I no ho he fet, ni ho penso fer, de forma conscient, militant de la no lectura. No és que no m’agradi llegir. M’agrada molt llegir i m’agrada encara més comprar-me llibres perquè representen la il·lusió de pensar que tindré el temps i la pau suficients per llegir-los. Però en aquest cas, no vull llegir res d’aquests polítics.
En altres circumstàncies podria resultar interessant llegir el que pot explicar algú des del seu captiveri. No sé, ara recordo el llibre d’Arnaldo Otegi, «El tiempo de las luces»; o les memòries de «El Lute», «Camina o revienta»; o, fins i tot els llibres escrits per Nelson Mandela. Tots aquest llibres expliquen històries diferents però apassionants relacionades amb el captiveri. No dubto pas que els nostrats polítics represaliats no expliquin coses també interessants. Però hi ha una petita diferència entre les històries explicades per Otegi, Eleuterio o Mandela i les explicades per Puigdemont, Junqueras, Turull, Forn, etc. La diferència és que jo (i la resta de catalans) en formem part de la història política que expliquen i, a més, és tracta d’una història inacabada.
L’embat amb l’estat espanyol contra el fet que Catalunya es pugui independitzar no ha acabat encara. La gent que està a la presó són captius, estan a la mercè del que vulgui el poder de l’estat. Ara ho veiem amb els permisos penitenciaris i la sentència del Tribunal Suprem contra l’aplicació de l’article 100.2. Des de la lògica de la justícia espanyola, la reinserció passa per orientar el convicte cap a conductes que l’allunyin del delicte pel qual està condemnat. Per tant, tot el que diguin o facin està condicionat inevitablement per aquest fet. És de primer de segrestos no escoltar al segrestat més que per saber que segueixen vius. Però, sigui com sigui, en cap cas ha de ser la víctima qui decideixi sobre la millor estratègia per al seu alliberament.
La lluita per la plena sobirania de Catalunya segueix ben viva. Aquesta batalla l’hem de lliurar els que estem fora de la presó. I per a no fracassar, no podem escoltar els que estan segrestats perquè aquests, sense voler, ens transmeten les seves reflexions i pensaments des de l’obligada submissió de qui ens vol impedir la independència. A més a més, encara que estiguessin lliures, aquesta gernació de polítics defenestrats per l’estat espanyol, són els qui ens van portar fins l’1 d’octubre però són també els mateixos que no van saber com implementar el resultat del mandat de les urnes d’aquell èpic dia que durarà anys, com va dir en Jordi Borràs. Per tant, no crec que ens ajudi gaire escoltar o llegir aquells que no van saber què fer el 3 d’octubre, més enllà d’acceptar sense resistència la sobirania de l’estat espanyol. El que espero de la nostra classe política són fets, no paraules. Els valoro pel que fan o no fan, no pel que diuen o callen. Ells van arribar fins a l’1 d’octubre de 2017. Tot l’honor i tota la glòria per aquest fet. Però el seu moment ja va passar. És l’hora de mirar el futur. No, no els llegiré. No crec que ens convingui. No sé si m’explico.
