Aquests dies d’octubre han començat les primeres nevades a Moscou. Fa trenta-tres anys també nevava a la capital de l’antiga URSS. Fa trenta-tres anys que, mentre els joves konsomols feien el canvi de guàrdia a un parc, per l’horitzó veia un dels helicòpters que devia venir de Pripiat, la ciutat a tres kilòmetres de Txernòbyl i a cent trenta-cinc d’on era. El cel gris de Kiev, capital d’Ucraïna. Sabíem que a finals d’abril de 1986 hi havia hagut una explosió a una central nuclear però hi vam anar perquè desconeixíem l’abast del desastre. He acabat de veure la sèrie i entenc perquè ens hi van deixar anar. MENTIDA d’ESTAT.
La minisèrie pren molt del llibre Les veus de Txernòbil, 1997 de la bielorussa Svetlana Aleksiévich, premi Nobel de literatura 2015. La vaig anar a escoltar el maig del 2016 al CCCB. Havia llegit el seu llibre que va molt més enllà de l’adaptació televisiva. La seva literatura del testimoni, els monòlegs que anotava en les entrevistes que havia fet als supervivents, transmeten amb més força i detall el clima del que va passar: l’evolució de les malalties dels afectats per la radioactivitat, els milers d’hectàrees de terra remoguda per reduir la contaminació, l’extermini d’animals, el treball heroic de bombers, miners, científics i fins a 750.000 homes reclutats -liquidadors- acceptant el destí d’enfrontar-se a un perill que els portava a la mort o a una penosa malaltia que escurçaria la seva vida.
La Irina és ucraïnesa i ve a casa a fer d’assistenta. Va a passar les vacances al seu poble a més de set-cents kilòmetres de Kíev. Ha de volar fins a la capital per fer un enllaç i arribar a casa. Procura estar-hi el mínim de temps. Cada any és tema de conversa els casos de càncer que s’han produït entre els seus veïns. Em recorda el conte La transparència del mal de Véra-Margarita Abansèrev. Explica el retorn d’un matrimoni gran a Tropnavitxy un poble dins dels cercles d’exclusió i el pare li diu a la filla: “Ves-te’n Pavla,..que ens fas patir, com menys estona t’hi estiguis, millor. Ells hi tornen al cap de tres anys de l’explosió. En tenen vora setanta, “estem massa treballats, no arribarem a fer-ne vuitanta”.
La Irina diu que hi ha un parc natural on la natura, sense persones, és magnífica. Es recuperen espècies d’animals i plantes. Miro al Google Maps i hi trobo “Palieski State Radioecological Reserve”, ho deixo en anglès perquè la traducció no hi afegirà res. En les més de 2000 fotografies s’hi veu gent que va a pescar, o a mirar els ocells. També bisons, els mamífers més grans d’Europa, més grans que els braus ibèrics. Tampoc entén el negoci del turisme que hi va a fer-se “selfies”. Té fàcil explicació, la radiació és invisible. Provocarà càncers i malformacions, la terra restarà contaminada i l’aire serà transparent. Tenim la sort d’estar en un lloc privilegiat del planeta. A la Irina li agrada molt on viu ara. Viu amb aquesta il·lusió perquè va fugir d’on va néixer. Però ningú pot escapar. Senzillament no ho volem veure, encara. Autoengany, els isòtops radioactius ens envolten.
En uns articles del The New York Times es diu que la sèrie no desemmascara ni revela cap veritat, perquè reivindica un sistema de representació de la història recent que barreja l’estètica del realisme social de la dictadura soviètica amb la mitologia heroica de la cinematografia estatunidenca. No comparteixo la seva opinió, la ficció ens diu clarament que si el desastre es va produir per les mentides, els enganys i un sistema polític putrefacte, això és el que ens cal evitar. El Bé i el Mal són noms abstractes, sense forma. El filòsof Joan Carles Mèlich remarca que no creu en el Bé sinó en la Bondat que sí que es veu. I la Maldat encara es percep millor. Holocausts. Genocidis. Catàstrofes. Els diminuts microplàstics que ens mengem. La immensitat de plàstics que fan cap als mars i als oceans. L’amenaça nuclear perpètua. La crisi climàtica d’huracans, tifons, tronades cada vegada més grans que s’emporten la terra que ens pensàvem que era nostra. Guerres i més guerres. Democràcies en perill. Feixismes. La contaminació atmosfèrica de la productivitat infinita del capitalisme tardà. Li diuen tardà perquè ja està a les acaballes? I després què vindrà? Quina serà la crònica del futur? Ni el paradís perdut ni en el promès. La Bíblia, el Nou Testament, acaba amb l’Apocalipsi: “fora els qui estimen o fabriquen la mentida”. Via fora.
Acabo amb unes paraules del conte: “No sabem viure” (les cometes són de l’escriptora).
