Quan just acabat de tornar de Nàpols va començar a saber-se del brot de Codogno, vaig pensar que aquest es controlaria ràpidament i que tot quedaria en un ensurt, en un malson. Fet i fet, les imatges de sanitaris protegits amb màscares, visiblement espantats, atrafegats enmig de les penombres d’uns carrers solitaris que arribaven de la menuda ciutat llombarda, semblaven això, un malson de ciència ficció, la hiperepresentació mediàtica d’un fet extraordinàriament rar, impossible en el context de l’Europa del segle XXI. Ben mirat, això de les epidèmies devastadores era història, una realitat que com a molt només era possible en els països del tercer món.
El cas és que en un tres i no res, els missatges tranquil·litzadors propis del llenguatge de la comunicació de riscos difosos per les autoritats sanitàries, van donar pas a d’altres de molt inquietants mentre el brot s’estenia per tot arreu com una taca d’oli. I en això, va arribar el confinament i amb ell, també, les primeres noticies de vaccins i tractaments efectius. Israel, per cert, va ser un dels primers països que enmig d’una competència mundial de nacionalisme sanitari va anunciar que en pocs mesos tindria a punt una vacuna efectiva. En aquest moments, lluny de tenir el preuat talismà, el país mediterrani s’enfronta a una situació caòtica per causa del coronavirus.
Mentre es difonien un munt de notícies esperançadores, els metges d’ací i d’allà no es cansaven de repetir que mai no s’havien enfrontat a una amenaça com la de la Covid. El virus feia -i fa- estralls en les persones que formen part dels grups de risc, una categorització que a hores d’ara sembla difícil de delimitar.
A la última, després de mesos tancats, amb el lent descens de la corba d’infectats i de morts i amb l’economia malferida, va arribar per fi un desconfinament parcial i amb moltes limitacions. Tot plegat, calia evitar com fos que la catàstrofe sanitària es solapés amb l’econòmica. El pròsper nord d’Itàlia va ser el primer territori en eixir al pas del virus. Personatges renomenats com Roberto Saviano es van queixar, inútilment, de la decisió. La pesta s’havia estès perquè els junkers llombards no volien perdre un cèntim i no van tancar les fàbriques i ara les obrien, sense vacunes i sense tractament efectiu, per la mateixa raó.
És on estem, ara mateix. Ho morim pel virus, ho morim de pobres.
Fa unes poques setmanes els xinesos anunciaven que ja estaven a punt de tenir la cura. Rússia acaba de proclamar a bombo i plateret que a l’octubre iniciarà una campanya de vacunació massiva. Totes les bones noves fan l’olor dolçassa i torbadora de la propaganda. Continuem sense remeis mèdics, sense haver resolt encara alguns problemes relacionats amb els recursos públics, amb una enorme divisió sobre com afrontar el repte d’una crisis social sense precedents. Europa, finalment, vol ajudar però no massa. I el virus continua ací, actiu, rebrotant a tort i a dret en qualsevol país i sense que ningú no li pose fre.
L’OMS ja ha advertit que això va per a llarg i els científics no es cansen de dir que no hi haurà solucions efectives a curt termini. Ni tan sols està molt clar què passarà en trobar-se un vaccí. Ni qui el trobarà, ni què en farà…
Aquesta serà, doncs, si de cas no hi ha un miracle, una tardor calenta. La reobertura de les escoles i la continuïtat d’una activitat econòmica que no es pot aturar de cap manera dispararan, sense cap mena de dubte, el nombre dels casos. Governs i autoritats apel·len a la responsabilitat de cadascú. És com una mena de crida serena al campi que pugui.
No és la fi dels dies però, certament, se li assembla.
Francesc Viadel
