El que ha passat aquesta setmana al Parlament de Catalunya ha estat tan sorprenent com decebedor. Sobretot perquè després del que va passar amb la inhabilitació del president Torra, sabíem el que podíem esperar i com respondre-hi. Per això, quan se’ns va dir que es defensaria la sobirania del Parlament i no es permetria la injerència antidemocràtica de la JEC, tanta gent s’ho va creure.
De fet, tothom estarà d’acord en què per acabar igual que amb el president Torra, hagués valgut més estalviar-se moltes fotos, declaracions i votacions. En política, moltes vegades, les coses van bé o malament en funció de les expectatives que generes. Per això el més intel·ligent és crear estrictament les expectatives que es poden complir. I en aquest cas, crec que es podia saber perfectament què es podria o voldria fer i què no abans de començar el procés.
Encara que el secretari Pau Juvillà hagués entrat a la mesa del Parlament sense tenir aquesta causa per desobediència anterior, no se n’hagués lliurat. De fet, del 2015 ençà, d’aquesta mesa els independentistes no en poden sortir sense una acusació per desobediència. El nombre de diputats amb causes judicials aquesta legislatura no és gaire inferior a l’anterior. Per tant, les oportunitats per tornar a aplicar la doctrina Torra per part de la JEC se sabia que serien múltiples. El que calia era saber si hi havia alternatives a la doctrina Torrent.
Cal recordar que el president Torra va donar per acabada la legislatura i va anunciar eleccions en resposta a la pèrdua del seu escó. El que hi havia en joc ara no és, ni molt menys, una qüestió menor. L’expectativa era que amb persones diferents a la presidència i a la secretaria general del Parlament, tot plegat havia d’acabar d’una altra manera. Perquè si només hi havia l’opció d’acatar i resignar-se, aquesta vegada el joc es limitava a buscar una excusa millor.
Ja s’ha dit moltes vegades que qui no es pugui permetre una inhabilitació no hauria d’estar en política a Catalunya. I sobretot no hauria d’estar a la mesa del Parlament. Per això també hom esperava que la repressió no fos excusa per no fer les coses d’una altra manera. “Desobeeix tu primer”, “desobeïm tots” o “jo no desobeiré si els altres no ho fan també” ja s’han cremat com a pretextos per a recular i acatar. No serveixen.
La decepció i l’emprenyada dels que vàrem criticar el que va passar amb el president Torra es veu agreujada precisament per aquest factor. Quan calia demostrar que les coses es podien fer d’una altra manera, no s’hi han fet. I no només això: el resultat de la inhabilitació del secretari Juvillà ha estat, en termes de precedent parlamentari, fins i tot pitjor.
En efecte, la doctrina Torrent era nefasta. Però les decisions que va assumir personalment l’anterior president no contaminaven el conjunt de l’independentisme ni la institució del Parlament. L’ignominiós dictamen que s’ha aprovat i publicat aquesta vegada per justificar l’acatament, sí. S’ha deixat per escrit i publicat al butlletí oficial. Constarà en acta com una espècie de certificació que no hi ha alternativa. Sense oblidar el precedent parlamentari que s’ha creat.
Hi ha qui se n’alegra i molt, de tot el que ha passat. El sindicat del derrota, que inclou tots aquells que ens volen vendre que l’1O vàrem perdre, n’està ben cofoi. Poden dir que tots aquells que criticaven ERC per la sistemàtica submissió del Parlament a la (in)justícia espanyola ara fan el mateix. I que benvinguts al realisme i al possibilisme (és a dir, a l’autonomisme). “Junts fa el mateix que ERC, però amb més gesticulació”, és la seua frase.
Potser és aviat per fer l’inventari de danys. Però hi són per al conjunt de l’independentisme. Quan calia demostrar que hi havia una alternativa a l’estratègia d’evitar o ajornar el conflicte en nom d’un diàleg fictici, no s’ha fet. L’estratègia de plantar cara no s’ha pogut reivindicar, ni tan sols sota el lideratge d’aquells, com Laura Borràs, que n’eren els últims defensors a unes institucions autonòmiques ja molt acomodades.
Però hi segueix havent alternativa. El que ha passat amb la inhabilitació de Pau Juvillà no demostra que la reculada i l’acatament siguin l’únic camí. Només demostra que és l’únic camí que saben transitar els actuals representants institucionals de l’independentisme. L’alternativa hi és, afortunadament, però caldrà buscar-la en un lloc diferent, i amb lideratges diferents als que ara ocupen les cúpules dels partits i els principals càrrecs de la Generalitat.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
