Des del 27-O del 2017, l’independentisme porta dos anys i mig de confusió. El 155, mig govern a l’exili i l’altra meitat, amb la Presidenta del Parlament i els líders socials, a la presó amb dures condemnes, una victòria electoral no rendibilitzada per prudència, per por?, la desunió i els enfrontaments interns, la desorientació de les entitats socials, la manca de lideratges i de projecte…seguim? No cal, tots ho sabem i ho patim. Només la remuntada post sentència amb les impressionants mobilitzacions de l’aeroport, les marxes per la llibertat, les autopistes i la batalla d’Urquinaona semblaven donar a entendre que el moviment havia revifat. No ha estat així i no pas per pèrdua de capacitat de mobilització. El convenciment i la bona disposició del carrer ha estat sempre i segueix encara intacte. També la confiança amb el President Puigdemont com es va demostrar en les eleccions europees i amb la fantàstica concentració de Perpinyà. La raó cal cercar-la en la manca de lideratge i, sobretot, de projecte per part de polítics i organitzacions socials.
Només faltava la crisi de la Covid-19 que encara ha afegit més incògnites sobre el futur i com podem culminar la feina inacabada, que ara resulta molt més indispensable i urgent. Però el pitjor que podem fer és desanimar-nos. Fa tres anys ens pensàvem que ho teníem a tocar, i no va ser així. Els errors: posar dates al procés, creure en la determinació dels nostres polítics, menysprear la força repressiva d’un estat que mai ha estat realment democràtic i confiar massa en uns buròcrates i polítics europeus tan corruptes com els espanyols i molt ben repapats a les seves còmodes butaques de Brussel·les.
Cap moviment d’alliberament nacional ha estat fàcil ni curt. Els irlandesos van trigar mig segle i el tema encara no s’ha tancat del tot. Els vietnamites van trigar més de trenta anys, i en condicions molt més dures. Cap potència vol deixar anar territori i menys quan d’ells en depenen les seves principals garrofes. Però que ens ensenyen les seves experiències? Que les tres claus són: persistir, saber mesurar les forces de l’enemic i les pròpies i aprofitar les circumstàncies de cada moment, jugant bé les cartes.
L’1-O va ser una gran victòria enfront l’EE i ens vam mesurar mútuament les forces. Ara ells saben que som socialment forts i políticament dèbils. I nosaltres sabem que són forts en l’exercici de la violència perquè precisament són dèbils políticament i social. El règim del 78 està sustentat en una farsa i ara al rei se li veuen les vergonyes.
Aquesta crisi, amb la nefasta gestió del govern de Pedro Sánchez encara ho ha posat més en evidència. Han actuat ridículament contra un virus d’igual forma que ho van fer amb l’independentisme: autoritarisme, supèrbia, re-centralitzant i l’exèrcit al carrer. Fins ara només érem els catalans que demostràvem la nostra desconfiança amb els governs de Madrid. Ara ja s’hi atreveixen gairebé tots. Darrera les persistents reclamacions del President Torra, s’hi ha anat apuntant valencians, balears, bascos, càntabres i fins i tot els castellans i madrilenys. No es que sigui una qüestió especialment significativa, però sí que l’esquerda es va eixamplant.
També a Europa es comencen a obrir temes que no fa pas gaire semblaven quimeres. La pandèmia ha posat de manifest que els països petits i mitjans, en general, han gestionat molt millor la crisi que els grans i es comença a perfilar el convenciment que el futur de la unió, potser passa més per basar-se en les regions que en els grans estat-nació. I a més, el descrèdit de l’EE, ja és espaterrant. També s’accelera el convenciment de que cal aplicar reformes en profunditat al sistema de manera urgent o canviar-lo fins i tot.
Caldrà seguir fent palanca per seguir obrint les esquerdes, però ara, a més, ens cau a sobre aquesta gran crisi social i econòmica. Sense tenir l’estat propi ni els recursos necessaris per poder-hi fer front amb unes mínimes garanties. Però el que pot semblar una empresa impossible, pot resultar ser també l’oportunitat. La situació resulta encara més difícil per la desunió crònica i cada cop més sagnant de l’independentisme i del Govern i també per la possible inhabilitació del President, que ja va anunciar una propera convocatòria electoral i que, ara, de ben segur es retardarà. Però quan es produeixi caldrà que sigui el detonant per encetar una nova època que serà molt difícil, però que ens ha de permetre de posar la directa.
No cal insistir més en la necessitat d’unitat electoral de l’independentisme. Totes les darreres comtesses electorals ho han demostrat a bastament. Existeixen tres tendències avui irreconciliables en el moviment. Uns, ERC, abocats a l’autonomisme, posen les seves esperances en el suport al mal menor d’un govern espanyol de PSOE-Podemos i a l’esperança de poder aconseguir una victòria electoral a Catalunya que li permeti conformar una majoria de govern amb Comuns i PSC. És a dir, impedir un govern d’extrema dreta a Espanya i anar fent la viu-viu a Catalunya, amb una autonomia devaluada i depenent, confiant amb els resultats més que discutibles d’una mesa de diàleg, de la que avui ja gairebé ni se’n parla.
I Junts x Cat, segueix amb els seus dubtes, imprecisions i contradiccions internes, sense un projecte clar. I el President Puigdemont encara amb el carnet del partit.
Uns altres la CUP, ni se’ls veu, ni se’ls espera, ancorats en una còmoda oposició purista, amb la possible excepció de Poble Lliure.
Amb aquest panorama qui vulgui proposar un full de ruta a l’estil dels anteriors al 2017 s’equivocarà. No ens impacientem. El projecte ha de consistir en recompondre el trencaclosques de la unitat, millorar la coordinació i el repartiment de papers entre el Govern de la Generalitat, el Consell per la República i les organitzacions socials. Avançant en la consolidació d’una República virtual, en la comunicació i presa de decisions. I física i efectiva en tot el que es pugui en el territori, posant cara a la necessària República Catalana independent. No donem cap pas en fals cremant etapes perquè l’enemic en traurà profit de ben segur com ha fet sempre i ens pot conduir a 50 anys més d’espera, possiblement la desaparició.
Cal posar les bases per ampliar majories amb un projecte de futur i no claudicant, guanyar poder i prestigi, establir aliances internacionals i també a l’EE, aprofitant les esquerdes aparegudes entre les autonomies i el centralisme de Madrid, afavorint la descomposició del sistema. I estar atents a les oportunitats que apareguin tant a nivell global com a l’EE.
La primera passa ha de ser aconseguir una gran coalició de l’independentisme ”no autonomista o claudicant” que reuneixi JxCat, Crida, Independentistes d’Esquerres, Poble Lliure, …per aconseguir un àmplia victòria majoritària dins l’independentisme i superar el 50% de vots independentistes.
La segona, amb el lideratge d’aquesta coalició i del Consell per la República, amb Carles Puigdemont al capdavant, aconseguir la consolidació d’un gran moviment republicà amb estratègia comú, un projecte compartit amb els agents socials i un Pla de Govern de la Generalitat que, lluny del victimisme, actuï proactivament imposant per la via dels fets el programa republicà fins on sigui possible, no limitant-se al finançament espanyol, sinó cercant implicació europea directa i amb propostes de reforma fiscal pròpies.
L’oportunitat arribarà si ho fem bé i sabem interpretar adequadament els moments històrics. Per tenir una bona collita de fruita cal treballar tot l’any, podant les branques improductives, treballant, regant i adobant el terreny, vigilar les plagues i esperar el moment adequat per recol·lectar, ni abans d’hora, ni exposant-nos a una tempesta que ens malmeti la collita, ni tampoc esperant massa temps, amb el risc de que la fruita es podreixi. Ha de ser en el moment just. Doncs el mateix. El secret és intel·ligència, paciència i perseverança.
Josep Lluís Fernàndez Molinet
8a.setmana de confinament, 4/05/2020.
