Sembla que la pandèmia de la covid va desdibuixant-se. Els nostres serveis sanitaris, per ara, no corren risc de col·lapse. El Govern de l’Estat ha retirat la imposició de les mascaretes en el transport públic i el seu us ha quedat reduït als centres sanitaris i a les farmàcies. Ja no es compten els casos d’infectats a excepció dels majors de 60 anys. Ja no fem tests. La covid ja no està als titulars dels mitjans de comunicació.
Malgrat tot, a primers de febrer encara teníem registrats més de 2000 casos, 150 a les UCI i 76 morts, 11 al dia. Res a veure amb el que havíem tingut, però el virus encara hi és present. I res fa pensar que, per ara, hagi de desaparèixer. Tampoc podem descartar un rebrot basat en una nova variable més infecciosa o, tant de bo que no, més greu. No seria gens estrany. Cada dia en tenim de noves de variants: BQ1, XBB.1.5. Quina i com serà la següent? L’OMS encara es resisteix a aixecar l’estat d’emergència internacional al respecte. El virus hi és. La malaltia hi és.
El tema es pot enfocar des de dos punts de vista: l’estrictament epidemiològic i el social. En mitjans especialitzats una pandèmia es defineix com “una epidèmia que es produeix a tot el món, o en una àrea molt àmplia, travessant fronteres internacionals i que generalment afecta un gran nombre de persones”. El coronavirus encara encaixa amb aquesta definició, tot i que es parli de “gripalització” o d’endèmia. Està estès per tot el món i segueix afectant gran nombre de persones. Encara estem en pandèmia des d’un punt de vista estrictament epidemiològic.
Si ho mirem des d’un punt de vista social la perspectiva canvia. Des d’un punt de vista social la pandèmia significa imprevisió, aparició brusca, perill, desconeixement, angoixa, incertesa o afectació de la nostra vida habitual, i aquests aspectes són directament dependents de la percepció del risc que tingui la societat respecte d’aquesta situació pandèmica.
En la mesura que aquests factors es van diluint, en què la rutina ha substituït l’eclosió, que ja comencem a tenir coneixement i de què ja disposem d’eines, com les vacunes, que disminueixen la sensació de perill el sentiment de “estem en pandèmia” es relaxa fins a quasi desaparèixer per al conjunt de la societat, que no per als directament afectats. Això és el que ens està passant.
I els mitjans de comunicació hi tenen molt a veure en aquest fenomen, tant en l’increment com en el descens de la percepció del risc. Recordem fa 3 anys com els titulars de tots els mitjans eren acaparats per la covid. Els mitjans de comunicació actuen com una mena d’interfície entre la realitat i la comunitat en captar aquesta realitat, o com se l’entengui, i transmetre-la a la comunitat. En la mesura que els titulars són substituïts per altres fets, la percepció del risc disminueix. Els mitjans generen percepcions i sentiments enfront del fisc. Si l’atenció mediàtica gira cap a un altre punt d’atenció, la percepció del risc disminueix o, fins i tot, desapareix. Si no es parla d’un tema, és que no és tan greu ni tan important. És interessant analitzar els patrons de cerca dels usuaris de Google i veurem que, a mesura que un fet com la guerra d’Ucraïna és més buscada, la covid baixa.
No sols això és vàlid per a la covid. Recordem que encara tenim altres pandèmies vigents, com la SIDA: 78 milions de persones han estat infectades pel virus, 39 milions han mort i es calcula que, actualment hi ha 36,9 milions de casos al món, segons ONU-SIDA, i cada dia s’infecten nous pacients arreu del món. Pràcticament, 40 anys després del seu inici, la major part de la població viu sense pensar-hi, com si no existís. La pandèmia epidemiològica persisteix, però socialment ja l’hem superada fa molts anys. Cal, però, no abaixar la guàrdia.
La pandèmia no desapareix, sinó que es redueix a uns límits acceptables per a la societat, possibilitant el retorn a la “normalitat”, no a una “nova normalitat” com es deia, sinó a la “normalitat” habitual, la forma de viure d’abans de la pandèmia, evitant danys majors en el nivell econòmic, psicològic i social, que podrien portar a límits socialment perillosos.
Les amenaces, els perills, persisteixen. Tenim un món globalitzat i el canvi climàtic no sols possibilita, sinó que facilita la transmissió de malalties d’origen animal cap a l’espècie humana. Els perills de l’Èbola, de la febre hemorràgica de Marburg, de la febre hemorràgica de Crimea – Congo, o de la grip aviària per exemple, són presents. No podem abaixar la guàrdia, ni que ens semblin perills remots. El mateix pensàvem de la covid i ja ho hem vist.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
