L’abril de 2020, al mig del més dur de la primera onada de la Covid-19, l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb la Fundació Pere Tarrés van obrir un alberg per a persones sense sostre amb addiccions a Barcelona, al districte de les Corts. Més d’un any i mig de funcionament i no sembla que s’hagi produït problemes importants, havent atès més de 200 persones en aquest equipament.
Ara, la Fundació ha de recuperar la seva activitat anterior i és per això que es traslladarà aquesta funció a un nou espai, ara al districte d’Horta Guinardó. Si bé aquesta notícia ha estat ben rebuda per la major part del veïnat, sembla que un grup organitzat entorn d’una escola propera estran en desacord i volen forçar una nova ubicació. No és que estiguin en contra de l’equipament, que veuen necessari, ni tan sols estan en desacord en què estigui al mateix barri, però no el volen a aquell lloc, al costat d’una escola.
No és la primera vegada que això passa, a Barcelona i arreu. Als anys 90 es va produir un fort moviment veïnal contra l’obertura d’un centre d’atenció a drogodependents al carrer de Sacedon, també al districte d’Horta. L’any 2005 un nou pas endavant obrint Baluard, a les Drassanes, un equipament de consum assistit i, per últim, el 2006 el CAS de Vall d’Hebron. En aquests tres casos van produir-se importants moviments d’oposició, dits “veïnals”, especialment al darrer, amb tallaments de la ronda de Dalt durant més d’un any i mig pels contraris a l’equipament.
En tots els casos els oposats als equipaments deien reconèixer la utilitat i, fins i tot, la necessitat de l’equipament, però en el que estaven en contra era en la seva ubicació.
D’això els sociòlegs en diuen NIMBY (Not In My Back Yard), no al meu pati del darrere, que consisteix en el rebuig a la localització d’una activitat suposadament molesta, que es reconeix com a necessària, però que se sent molesta i amenaçada per la proximitat a les seves llars o llocs habituals. Això es dona amb equipaments del tipus de deixalleries, presons, serveis funeraris, albergs de sense llar, centres de salut mental i centres d’atenció a les addiccions, entre altres. Aquesta és una de les característiques d’allò que el sociòleg alemany Ulrich Beck va nomenar “societat del risc” en la que els riscos, generalment creats per la mateixa dinàmica social, surten del control de les institucions clàssiques com els governs o les administracions, la qual cosa genera una situació d’incertesa i por social i de reacció individualista allunyada de les vies clàssiques de manifestació. No importa tant el que passi a la societat com el que em passi a mi mateix i als meus més immediats.
En salut pública sabem que moltes de les nostres accions preventives, tot i beneficiar a una majoria social, fa recaure les càrregues i els aspectes negatius de les conseqüències de l’acció sobre uns pocs que, tot sovint, ho rebutgen. És el que en diem la paradoxa de la prevenció o de Rose en honor de qui el va formular, el gran epidemiòleg britànic Geoffrey Rose.
Alguns autors creuen que els fenòmens NIMBY poden ser vençuts mitjançant una àmplia informació, transparència i participació de la ciutadania en la presa d’aquelles decisions que els hi afecten. Certament, tot això no tan sols millora la qualitat democràtica de les decisions en salut pública, o en qualsevol altre terreny de les polítiques públiques, sinó que hauria de ser un requisit indispensable.
Explicar per què posem un equipament d’atenció a les addiccions en un lloc i no en un altre, amb uns horaris i no en uns altres, amb uns recursos de garantia de seguretat i no uns altres ajuda que la ciutadania entengui i pugui acceptar un equipament determinat en una ubicació determinada. En el cas al qual ens estem referint pot ser aquests aspectes no són prou clars o no s’han detallat prou. Cal fer-ho.
Ara bé, ens trobem front un fenomen social, el NIMBY que, fem el que fem, amb major o menor grau, és molt difícil que no aparegui. No és insolidaritat. És una conseqüència de la societat postindustrial en la qual ens movem i que fa que la incertesa i la por es manifestin lliurement i que, a més, en els moments actuals, puguin ser manipulades políticament.
Cal tenir-ho en compte.
Joan Guix
Medical Anthropology Research Centre (MARC). Universitat Rovira i Virgili.
Ex secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya-
