La política és també l’art de la negociació i aquells que s’hi dediquen han de dialogar, discutir i tractar constantment amb altres per aconseguir determinats objectius socials. Durant molt de temps a Catalunya hem trobat a faltar la negociació política per mirar de buscar alguna solució al conflicte polític més greu que ha tingut l’estat espanyol contemporani, i que des de l’estultícia governamental espanyola s’ha volgut resoldre amb repressió policial i judicial. La nova aritmètica parlamentària sorgida de les passades eleccions generals del 10-N ha obligat el PSOE a obrir una doble negociació: una amb Unidas Podemos per formalitzar un govern de coalició i l’altra amb ERC per intentar que el candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, pugui superar la votació d’investidura. Aquesta segona negociació té unes peculiaritats contextuals i objectives (sobre l’objecte de negociació) que la fan especialment complicada.
Negociar una investidura sempre havia estat molt senzill amb el bipartidisme imperfecte que hi havia al Congrés dels Diputats. En gairebé 40 anys, des del 1979 fins al 2016, quasi totes les votacions d’investidura es ventilaven en una sola votació i el candidat del partit guanyador de les eleccions aconseguia obtenir el suport de la majoria absoluta dels diputats. Fins i tot en les set ocasions en les que cap partit guanyador tenia per si sol la majoria absoluta (de les onze votacions que hi va haver en aquest període) va ser fàcil trobar suports d’altres partits per sumar aquesta majoria qualificada. Era el temps en què CiU i el PNB van donar suport a la investidura de Felipe González (1993) o de José María Aznar (1996) quan el PSOE i el PP no tenien majoria absoluta, o quan ERC i el BNG van votar a favor de la candidatura de José Luis Rodríguez Zapatero (2004). En canvi, en les quatre darreres votacions d’investidura que s’han fet des de les eleccions del 2015 fins avui, tres van fracassar i el candidat proposat no va aconseguir ni una majoria simple de vots a favor (la de març i la de setembre del 2016 i la de juliol del 2019), i l’altra va tirar endavant in extremis per l’abstenció de bona part dels diputats del PSOE (la d’octubre de 2016).
Ara estem en un nou escenari en el qual el PSOE, que en la darrera votació d’investidura del juliol del 2019 va demostrar ser un pèssim negociador, ha d’utilitzar tota mena de tècniques de persuasió per fer que ERC s’avingui a facilitar la investidura de Pedro Sánchez. El context és molt advers perquè el PSOE, soci clau de la coalició del 155, ha contribuït amb ganes i sense escrúpols a reprimir políticament i judicialment la dissidència independentista. Per això ara els socialistes, fent gala d’un cinisme polític malintencionat i poc edificant, està fent marxa enrere d’algunes decisions, declaracions, comportaments i actituds extremadament bel·ligerants en contra del moviment democràtic i pacífic que va significar el referèndum d’autodeterminació de l’1-O. És evident que es desdiu per generar un nou context negociador i un mínim clima de confiança, però no serà fàcil que ERC s’empassi tota aquesta repressió recent i oblidi amb quatre reunions a porta tancada aquell PSOE que va anar a les manifestacions de bracet amb la dreta espanyolista i la plataforma Convivència Cívica Catalana, que encara es dedica a intoxicar la informació sobre el moviment independentista a través d’España Global, que té com a referent europeu Josep Borrell i com a ministre d’interior Fernando Grande-Marlaska, o que segueix controlant bona part d’un Tribunal Constitucional absolutament polititzat que ha estat i és peça fonamental de la criminalització de l’independentisme català i que atura la via judicial europea. Amb aquestes credencials, poca credibilitat té el PSOE per donar solucions al conflicte entre Catalunya i Espanya, i poca confiança genera Pedro Sánchez que, cal recordar-ho, en el darrer debat d’investidura del passat mes de juliol no es va dignar, amb una desconsideració irresponsable, a esmentar el conflicte amb Catalunya.
Pel que fa als objectius, malgrat que es plantegi una negociació polièdrica amb un ampli ventall de propòsits, avui hi ha tres qüestions que van més enllà d’una negociació en el marc de l’Espanya de les autonomies (finançament, infraestructures, polítiques socials, protecció de la seguretat ciutadana…) i que necessàriament haurien de ser les prioritats d’ERC: el respecte als drets fonamentals, el dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i exiliats polítics. En aquests tres àmbits essencials és fonamental un gir copernicà dels socialistes per facilitar una negociació amb un mínim de dignitat. El mateix Pedro Sánchez que va abominar la defensa dels drets fonamentals exercits pels presos polítics i que va ignorar amb un absolut menyspreu les sol·licituds de llibertat que van fer Amnistia Internacional i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de Nacions Unides, ara hauria de retractar-se i comprometre’s a treballar immediatament per assentar una democràcia on no es vulnerin sistemàticament, com ha passat en els darrers dos anys, drets civils, polítics i socials. I pel que fa al dret a l’autodeterminació, també convindria que el PSOE recuperés allò que defensava fa uns anys (“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español“, Congrés del PSOE de Suresnes del 1974) i acceptés sense embuts el que afirma l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans en un comunicat del 25 d’octubre del 2017: “el dret a l’autodeterminació és un dret humà fonamental”, “cap estat pot utilitzar el principi d’integritat territorial per denegar el dret d’autodeterminació” i “l’única solució possible a l’actual atzucac és suspendre les mesures repressives i organitzar un referèndum per determinar els veritables desitjos de la població catalana”.
Ni el PSOE ni Pedro Sánchez poden plantejar una negociació que no respecti les declaracions de Nacions Unides sobre els presos polítics i el dret a l’autodeterminació. I ERC no pot fer un acte de fe i deixar submergit en una nebulosa futura taula de negociació qüestions tan bàsiques per preservar la dignitat dels catalans. Els que estan a la presó, a l’exili o imputats en diverses causes; aquells que va ser reprimits brutalment per la policia i la guàrdia civil el dia 1 d’octubre de 2017 i en posteriors manifestacions pacífiques, i en general tots els que confiem en els valors democràtics i en els drets humans, estem convençuts que hi ha qüestions que, per dignitat i per integritat, no poden ser objecte de mercadeig polític perquè són innegociables.
