Una de les justificacions que es dóna per alimentar la taula de diàleg amb l’Estat espanyol és que es tracta d’una exigència de la comunitat internacional. Permeteu-me que us digui una cosa de forma clara: jo crec que no és cert. Us en donaré alguns motius.
Si fos veritat, qui fa aquesta afirmació ens diria exactament quin són aquests actors internacionals: l’ONU?, la Unió Europea?, Rússia?, La Xina?, Colòmbia?… A mi m’agradaria saber-ho per preguntar-los com és que ens demana diàleg només als catalans i no als espanyols. A més, cas que existís aquesta petició de diàleg entre dues parts per part d’un tercer actor internacional, el més lògic seria que s’oferís com a intermediari neutral, que establís un àmbit de diàleg amb la presència d’observadors, mediadors, relators com es vulgui dir. I res d’això no s’ha produït.
El comodí de l’apel·lació a la comunitat internacional ja el va cremar el MHP Puigdemont quan va suspendre la declaració d’independència el 2017. Aleshores no va funcionar la negociació com tampoc no funcionarà ara si es repeteixen les mateixes errades. I és que no es pot anar a negociar amb Espanya en pilotes mentre l’altra part té totes les armes. Sabem, per experiència, que les negociacions amb Espanya no són mai fàcils perquè en el millor dels casos, tot i arribar a acords, mai no els compleixen. Ara sabem que Puigdemont ens va entabanar i no disposava aleshores de cap intermediació internacional. I no la tenia perquè la no declaració d’independència el va desarmar com a interlocutor. Ara passa exactament igual. No hi ha cap intermediació internacional ni n’hi haurà mai mentre no executem el mandat del primer d’octubre de 2017 i ens presentem a la negociació amb una declaració d’independència sota el braç. L’exercici del nostre legítim dret a l’autodeterminació efectuat fa quatre anys no el nega ningú. De fet, Espanya amb els seus actes va mirar de reprimir l’autodeterminació amb la policia, la sentència del Tribunal Suprem, la condemna a presó, la persecució política i la repressió. L’Estat espanyol es va prendre més seriosament l’autodeterminació que no pas els nostres dirigents. I la comunitat internacional sap que l’article 10.2 de la Constitució espanyola s’interpreta de conformitat amb els Drets Humans i els Acords Internacionals. Que Espanya va ratificar el Pacte de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides que reconeix en el seu article primer el lliure dret a l’autodeterminació dels pobles i el va publicar al BOE, convertint-lo automàticament en dret intern d’acord amb l’article 96.1 de la Constitució espanyola.
Per tot això, l’única forma d’anar a una negociació amb la mediació internacional és a partir de l’exercici (portat fins les darreres conseqüències) del mandat de l’1 d’octubre a la llum dels tractats internacionals. I aquesta tasca no la poden fer els mateixos actors que ens van portar fins al primer d’octubre de 2017. Ells van fer la seva feina i van portar el país el més lluny possible que van poder. Tot l’honor i tota la glòria fins aquell moment per aquestes persones. En una carrera de relleus, a ningú li pot passar pel cap, per molt bé que hagi fet la seva cursa el primer corredor, que se li demanés de seguir fins a la següent tanda, ja que ens portaria a una derrota segura. Altres hem de prendre el relleu. I altres vindran després de nosaltres per portar-nos més lluny.
