Negociant el conflicte

Partirem d’una doble premissa que sovint oblidem.

Per començar, cal afirmar amb rotunditat que Catalunya va guanyar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. I, en segon lloc, que Espanya va impedir la independència de Catalunya per la força bruta de l’article 155 i dels tribunals pre-polítics. Amb el monopoli de la policia, vaixells d’estat, decrets per fer marxar empreses, o amb arengues hostils de la corona, Espanya va engegar una lògica de guerra i de conflicte. Per això, i només per això, ara no som independents.

Per part nostra, però, a diferència de la uniformitat granítica de l’Estat, la reacció de l’independentisme institucional va ser desconcertantment dividida. Així, mentre una facció del govern que havia arribat tan lluny s’entregava a les autoritats de les que acabava de renegar, una part significativa —encapçalada pel president Puigdemont— va marxar a l’exili per mantenir-ne la legitimitat. La legitimitat d’un govern elegit democràticament, però també d’una independència declarada solemnement just el dia que l’Estat abolia les nostres institucions.

S’iniciava, llavors l’odissea de l’exili. En primer lloc, unes eleccions imposades per Rajoy foren guanyades pel president legítim, Carles Puigdemont, que disposava de la majoria parlamentària per ser restituït en el càrrec. Llavors, entre amenaces i coaccions, el president del parlament va anul·lar, contra tot pronòstic, el ple d’investidura el matí mateix de la data prevista. Allò era el 30 de gener de 2018, un dia fatídica en què es trenca definitivament el cicle d’obediència a les nostres lleis i, sobretot, la unitat de l’independentisme.

A partir d’aquella data, les estratègies interior-exili diferien fins a fer-se gairebé irreconciliables. A la ja citada renúncia a la restitució del govern que hi havia abans del 155, els presos polítics semblaven marcar l’agenda política, mentre que l’exili mantenia la lògica d’una república catalana votada i declarada, però no implementada.

Fou en aquesta conjuntura que cal entendre la moció de censura a Mariano Rajoy, que va situar Pedro Sánchez al poder de l’Estat. Poc després, part de l’independentisme va semblar trobar un sentit de l’oportunitat a fer costat incondicional a Sánchez, fins al punt d’esdevenir-ne socis estables. I, per acabar-ho d’adobar, va venir la infausta mesa de diálogo. Dic «infausta» perquè va fer molt més mal que bé, i ho escric en castellà perquè, en definitiva, es tractava d’una taula en què el PSOE marcava l’agenda, el calendari, i qui i qui no en podria formar part.

Si a algú aquesta última afirmació pot semblar-li gratuïta o fruit d’un caprici, tan sols cal observar com el president de la Generalitat autonòmica, Pere Aragonès, reclamava repetidament Pedro Sánchez que convoqués la taula de diàleg. Això tan sols volia dir una cosa: aquella mesa de diálogo, que es va reunir un parell de cops mal comptats, era propietat exclusiva de Sánchez. I, a més, el gran beneficiat n’era el govern central, que es passejava per Europa presumint que ells havien estat capaços de fer desaparèixer el greu problema català.

Però la pedra a la sabata de Pedro Sánchez es trobava a l’exili, i es negava a sotmetre’s a aquell fals pla de pacificació —«agenda del reencuentro», en deien des de la Moncloa— que pretenia anestesiar el moviment independentista. En efecte, Carles Puigdemont, amb la seva lluita jurídica i política encarnava l’esperit d’aquell 2017, i encarava la recta final de la seva batalla judicial, contra una Espanya impotent a l’hora de doblegar-lo, que el situaria de bell nou al principat. Cal no oblidar que, com a promesa electoral del 2019, el líder del PSOE s’havia compromès a dur Puigdemont a «Espanya, perquè rendís comptes davant de la justícia».

Aleshores, a les eleccions anticipades de 2023, un gir inesperat de guió va situar el president Puigdemont en una posició de kingmaker, segons la qual els seus vots eren imprescindibles perquè Sánchez pogués reeditar la seva presidència. Conscient, doncs, que aquesta oportunitat inèdita era quelcom a explorar, el president a l’exili —que, a nivell d’oratòria, passava a ser pel PSOE el «president Puigdemont», quan abans n’havia estat «el fugado»— va voler abraçar l’ocasió per fer avançar el moviment independentista, que la pandèmia i el pacte d’entesa entre ERC i el PSOE havien aconseguit de situar en coma induït.

Puigdemont va imposar un silenci inèdit en el seu espai polític, i va saber prendre les regnes de la negociació amb el PSOE amb disciplina d’home d’estat. El 130è president tenia clar que vendria els seus vots de manera molt cara, i sabia que calia tibar la corda tan com fos necessari, amb l’amenaça tàcita de la repetició electoral penjant per damunt de Sánchez com una espasa de Dàmocles amb el rostre d’Isabel Díaz-Ayuso. Calia que el pacte amb el PSOE tingués el caràcter d’«històric», que hi hagués un reconeixement nacional de Catalunya, i que s’obrissin a una taula de negociació amb mediador internacional, i d’igual a igual.

Sorprenentment, el PSOE s’avingué, gairebé, fil per randa a les exigències del d’Amer, i l’acord sí que tan sols pot qualificar-se d’històric: amnistia, reconeixement nacional, i taula amb mediació internacional. I aquesta mediació internacional, sens dubte, és el gran assoliment de Carles Puigdemont. Primer, perquè situa la negociació a l’estranger, en territori neutral i, per tant, allunyada del tril·lerisme espanyol. I, en segon lloc, perquè la mediació internacional situa Pedro Sánchez en molt mal lloc: o es comporta com un demòcrata segons estàndards internacionals o, cas contrari, es desacredita com un líder autoritari, intransigent i incomplidor, ara que presideix la Unió Europea.

I, a casa nostra, l’acord històric ha estat vist amb el recel i l’escepticisme per part de molts que, potser, tenien altra cosa al cap, com ara crear un quart espai polític. Evidentment, no nego les bondats d’una quarta llista independentista que, si aconsegueix representació parlamentària, podria actuar d’element catalitzador i accelerador del moviment —paper que el 2016-2017 va exercir la CUP, abans desactivar-se a ella mateixa—. Tanmateix, ens faríem trampes al solitari si neguéssim als anomenats Acords de Brussel·les la capacitat transformadora i la potencialitat que atresoren. Per tant, si som honestos, els adlàters del quart espai farien un flac favor si comencen a disparar des de la trinxera a un pacte que, d’haver tingut lloc, per exemple, el 2019, n’haurien estat eufòrics i expectants.

Per part meva, si no eufòria, sí que recomano una expectació crítica, atès que de la mediació internacional sí que en pot sortir quelcom de sucós. I, si no, doncs els mediadors internacionals anunciaran solemnement que la negociació s’ha acabat per culpa de la mala praxi d’Espanya. I, nosaltres, quedarem legitimats internacionalment per passar a la fase de l’autodeterminació com una causa justa. Cal provar-ho, si més no.