Nació i Immigració

Tenim l’elefant dins de casa, jo diria que instal·lat al bell mig del menjador, i encara n’hi ha que fan veure que no se n’han adonat, malgrat que se’l tiren pel cap en la seva pugna per l’hegemonia política i ideològica. D’immigració en tenim un fotimer. N’ha arribat, no para d’arribar-ne i en seguirà arribant: tant perquè els cridem (hem de cobrir molts llocs de treball temporals, de baix valor afegit i de salari magre) com perquè la bretxa pel que fa a rendes, drets i llibertats entre Occident i la resta del món és brutal.

Observant els nostres carrers i les nostres aules, es evident que estem en ple procés de substitució demogràfica que, al ritme actual, culminarà en tres o quatre dècades amb la nostra minorització. Em refereixo a què els qui ens sentim membre de l’ètnia catalana (entesa com a comunitat que s’identifica amb una llengua, un cultura, una història, un dret civil i un patrimoni institucional, no pas amb uns llinatges genètics) esdevindrem una minoria que la resta podran arraconar democràticament. Aleshores, només en restarà plànyer-nos de la nostra dissort i recordar la nació esvaïda amb nostàlgia o refugiar-nos en guetos de diversa mena. D’altra banda, tenim tot el dret a preguntar-nos si, un cop arraconats, la nova societat que emergirà serà més lliure, pròspera i culta o en serà menys.

És evident que la immensa majoria d’immigrants venen a pencar i a prosperar i no formen part “d’hordes invasores” dirigides per Imams que volen ressuscitar el Califat o per estrategs neofalangistes de Madrid, que volen diluir-nos nacionalment. Tot i això, tampoc no podem enganyar-nos ignorant que aquests imams i aquests neofalangistes existeixen i estarien encantats, si mai poguessin aprofitar-se d’alguna crisi profunda de caràcter econòmic o polític que sacsegés Catalunya, d’emprar la immigració com a ariet per esmicolar-nos. De fet, l’1-O va demostrar que els descendents d’aquella part de la immigració provinent de l’Estat del 60 i 70 que són nacionalment espanyols (per sort, molts altres han esdevingut nacionalment catalans) van ser utilitzats com a tropa de xoc per l’espanyolisme per amenaçar-nos amb un Ulster si culminàvem el procés d’emancipació i en són per impedir que el català esdevingui la llengua comuna. Per tant, la lliçó a extraure’n és evident: tots els immigrants actuals que no siguem capaços d’empeltar a la vella soca catalana, són susceptibles, en un futur, de ser instrumentalitzats en contra nostra i d’esdevenir una amenaça, talment com una espècie invasora de crancs pot desplaçar i cruspir-se els autòctons.

El més curiós és que la dreta ultraliberal i l’extrema esquerra, tan oposades en tot, coincideixen, per contra, en el seu discurs abrandadament xenòfil. Tots sabem que els ultraliberals malden per poder disposar “d’un exèrcit de pencaires” submisos i abnegats per tal de cobrir els llocs de treball temporals, de baix valor afegit i sous escarransits, que els nadius defugen. A ells els es igual si entre contracte i contracte els immigrants viuen amuntegats en un pis, resten a l’atur o col·lapsen els serveis públics, perquè no viuen en barris on n’hi resideixen ni posen els peus a la sanitat o a l’ensenyament públics. Ara bé, ja costa més d’entendre les raons de l’extrema esquerra. Aquesta extrema esquerra sempre ha odiat la democràcia liberal i l’economia de mercat i suposo que, un cop han constatat l’aburgesament de la classe treballadora autòctona, confien en aquesta immigració per revifar la lluita de classes que els ha de permetre tombar-les. No volen adonar-se que la major part d’aquesta immigració és molt conservadora ideològicament i/o econòmicament. Els uns, perquè la seva religió està basada en un model profundament patriarcal que detesta el divorci, l’avortament i l’emancipació femenina. Els altres (els eslaus, per exemple) perquè procedeixen de famílies que han patit els estralls del comunisme i confessen sincerament que han vingut a fer diners i a consumir i de seguida que poden molts d’ells es compren un BMW o un Audi, encara que sigui usat.

Evidentment, no podem posar tota la immigració al mateix sac i el col·lectiu xinès no té res a veure amb el marroquí o amb el romanès, per esmentar-ne tres, a banda que dintre de cada col·lectiu hi ha actituds i tarannàs també diferents. La pregunta a fer-nos, però, es amb quins instruments econòmics, culturals, urbanístics i polítics comptem per tal que, en lloc d’assistir impotents a una substitució sense garanties de poder mantenir la prosperitat, el règim de drets i llibertats actuals i la identitat cultural, puguem empeltar els esqueixos al tronc. És a dir, hem de permetre que les forces desbocades del mercat o els dogmes igualitaristes dels antisistema, estripin la societat? Hem de permetre que col·lectius nombrosos educats en països on imperen principis oposats a la democràcia liberal, la laïcitat, la llibertat de mercat o la igualtat de gènere, vulguin imposar-nos-els malgrat que els han abocat a la pobresa, les dictadures, les teocràcies i l’estratificació social de les quals han hagut d’acabar fugint?

A parer meu, cal posar fre a les onades immigratòries, millorar les condicions de vida dels que ja hi son, expulsar els que hagin delinquit, impedir la segregació urbanística i social i defensar amb ungles i dents la secularització, el règim de drets i llibertats civils i el català com a llengua de cohesió nacional. Això, però, cal fer-ho sense caure en el discurs del populisme xenòfob, que en lloc de denunciar les plusvàlues fàcils dels qui promouen les estructures socioeconòmiques que els atrauen o els sistemes d’ajuts públics que n’exclouen com a perceptors els treballadors autòctons, carreguen totes les culpes als immigrants, la baula al capdavall més feble.

Què hem de combatre? Doncs el turisme de masses recolzat en l’ocupació temporal, els sous baixos i la baixa qualificació del personal. L’activitat ramadera i agrícola intensiva no tecnificada que aposta per produir moltes unitats, en lloc d’accedir a la transformació, l’envasat i la comercialització, que es on hi ha el marge de benefici més gran. Els serveis domèstics i personals basats en l’explotació de les dones immigrants que no cotitzen.
Per tant, o incrementem el salari mínim interprofessional, la inversió en tecnologia i el pes de la indústria (incloent-hi la transformadora de la producció agro-ramadera en què excel·lim) perseguim el treball domèstic submergit, substituïm quantitat per qualitat en el sector turístic i ampliem el règim d’ajudes als treballadors autòctons o la Catalunya dels deu milions ens petarà als morros. Evidentment, el pet satisfarà als antisistema que sempre han profetitzat que l’economia de mercat i la democràcia liberal duen en si mateixes la llavor de l’autodestrucció i a l’extrema dreta xenòfoba. Pel que fa als ultraliberals, ja trobaran la manera de seguir obtenint el màxim de plusvàlues amb el mínim d’inversió, mentre fixen la residència i el domicili fiscal on no puguin esquitxar-los els conflictes que se’n derivin.