La urgència i gravetat de la COVID no ens hauria de fer perdre de vista altres problemes de salut pública tant o més greus i urgents com ho és la crisi climàtica i les seves conseqüències directes i indirectes sobre la salut.
La crisi climàtica és molt més que la imatge d’un osset aïllat damunt d’un bloc de gel a la deriva o de la pujada d’un pam del nivell de mar a les nostres costes. Tampoc és sols un tema de països tropicals i en desenvolupament.
Aquests darrers dies ha saltat la notícia que a l’oest del Canadà, un territori dels que diríem habitualment “fresquets”, s’ha arribat prop dels 50ºC, i, com a conseqüència d’aquestes altíssimes temperatures ja es porten registrats prop de 500 morts fins al moment, i més de 250 incendis forestals.
No és un fenomen nou ni estrany. L’estiu de l’any 2003 a França es calcula que es van produir més de 15.000 morts en la primera quinzena d’agost atribuïbles a les onades de calor que van afectar Europa causant unes 70.000 morts, amb una sobremortalitat del 55%, dels quals uns 6.500 a l’Estat espanyol, segons el Centro Nacional de Epidemiologia i amb temperatures màximes per damunt dels 40º i, concretament a Barcelona, la sobremortalitat d’aquells dies d’estiu va ser de l’entorn de les 1.000 morts.
Quin és el problema, més enllà de la molesta sensació de xafogor i suor?
El nostre organisme està dotat d’un sistema autònom de termoregulació que li permet funcionar amb una temperatura òptima entre els 36,5 i 37,5ºC. La producció i evaporació del suor i la vasoconstricció – vasodilatació son els mecanismes fonamentals, entre altres, que ens permeten regular la temperatura corporal per tal que l’organisme funcioni correctament, independentment de la temperatura exterior, en el cas actual, la calor. Tot i així, aquesta capacitat d’adaptació té un límit, tant per baix com per dalt és a dir, extrem fred, extrema calor.
La realitat és que és més important l’amplada diferencial entre temperatura màxima i mínima i la durada dels episodis de calor, que no tan sols la temperatura assolida. Si el canvi és ràpid i la diferència de temperatura dia-nit és poca, l’organisme té més dificultats per adaptar-se i pot fallar, incrementant la mortalitat, no tan sols pels anomenats “cops de calor”, sinó, sobre tot, en gent gran i/o amb patologies cròniques importants, així com els ingressos hospitalaris i les demandes a urgències.
El cert és que abans del 2003 s’havia prestat poca atenció als efectes sobre la salut de la calor. L’impacte sobre la salut pública era baix. Ara sabem que les onades de calor provoquen més mortalitat que les de fred.
No sols l’organisme té mecanismes de termoregulació. El nostre planeta també en té, i ho fa mitjançant l’intercanvi de calor amb l’atmosfera, les corrents marines i uns fluxos de vents que intercanvien calor i fred entre els Pols i l’Equador. Malauradament, el canvi climàtic està modificant aquesta capacitat de regulació de la Terra. L’efecte hivernacle fa que la temperatura de la terra vagi pujant progressivament, especialment l’escalfament de l’Àrtic, que també modifica els abans esmentats fluxos d’aire (jet stream), augmentant els fenòmens climàtics extrems (sequeres, inundacions…) i les situacions de temperatures extremes. Són les “onades de calor” quan les temperatures s’alcen per damunt de les temperatures habituals per l’època, que en els nostres territoris pot estar entorn dels 30–32 º, i el lloc, durant tres dies seguits o més. Però, com hem dit, no és sols la temperatura màxima, sinó el diferencial amb la temperatura nocturna, que com menor sigui, més risc comportarà. Són les nits “tropicals” i “tòrrides” per damunt dels 20 º i 25ºC respectivament. A més, a les ciutats, per efecte acumulatius dels materials de construcció, l’alçada dels edificis, l’estretor relativa dels carrers, l’efecte del trànsit i l’impacte dels aires condicionats expulsant calor cap a la via pública, s’incrementa encara més la calor ambiental, produint l’efecte d’illa de calor.
Afegim, per últim, que la crisi climàtica no és socialment neutral. Afecta molt més a les classes menys benestants, accentuant el fenomen de la pobresa energètica, que no tan sols té a veure amb les calefaccions o les cuines, sinó també, i molt més, respecte del condicionament climàtic dels habitatges.
S’hi treballa. A Catalunya tenim el Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor sobre la salut (POCS) que vetlla per preveure, prevenir i pal·liar els efectes de la calor sobre la salut de les persones que, també a casa nostra es cobra vides.
No podem oblidar, passi el que passi, amb COVID o sense, que cal actuar contra la crisi climàtica, també en el terreny de la salut. O no hi serem a temps.
Joan Guix
Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat
